Microsites  /  Avui coneixem... 22/03/2021

Irene Forteza: "La poesia i la ceràmica són dos idiomes amb els quals parl de com visc la vida"

5 min
Irene Forteza

PalmaIrene Forteza combina poesia i ceràmica, "dos idiomes" que li permeten parlar del que més l'interessa: com viu la vida, el que l'importa i la mou. Qualsevol dels dos formats –"un tros de paper o un tros de fang", com diu ella– són bons per alliberar la seva creativitat, que fins fa poc considerava que era insuficient. Al seu compte d'Instagram barreja breus poemes, que s'acosten als haikus japonesos, amb peces de fang minimalistes però marcadament orgàniques. La pandèmia no ha estat cap impediment per ella per anar una passa més enllà en una de les seves dues passions i ja ho té tot a punt per obrir el seu propi taller de ceràmica, el Mostaza Taller .

Quan i com començau a fer poesia?

— Ni me'n record, era una nina petita! Primer record escriure contes sobre animalets i grapar les fulles com si fossin un llibre. Quan era adolescent escrivia moltíssim a ordinador: pàgines i pàgines de verborrea mental. En algun moment vaig començar a adonar-me que quan escrivia m'agradava molt cercar un ritme intern. Després vaig apropar-me al món de l'Slam Poetry i això em va ajudar molt a evolucionar en la meva escriptura. En realitat, tot i les històries que pugui contar, la sensació és que un dia vaig aixecar-me i sense pensar en res escrivia poesia.

Per què aquest gènere?

— En molts moments vaig plantejar-me intentar escriure novel·les, contes... Però m'avorria, sempre m'acabava cansant i no m'estimulava gens. Així que, tot i que tenc facilitat per escriure en general, ho visc com que faig poesia perquè no tenc altre remei. No sé fer una altra cosa! La poesia em permet posar paraules als sentiments més profunds, i també té una part estètica molt important que per mi està present al dia a dia.

Vàreu publicar el vostre primer poemari amb menys de 25 anys. Què va suposar?

— Va suposar tot un repte personal. De fet, sempre donaré les gràcies a la que en aquell moment era la meva coach, Clàudia. Jo estava superperduda en tots els sentits i per sortir del forat ella em va proposar dur a terme un projecte. Em va ajudar a fer-me un calendari i anar concretant el camí: de sobte, el que em pareixia impossible, es va convertir en la presentació d'un llibre. De vegades el mir i encara no acab d'entendre que l'hagi publicat jo.

Teniu pensat continuar publicant? Amb quines dificultats us heu trobat –sobretot com a dona jove– en el món editorial i per publicar?

— Sí. De fet, en tenc un altre, de camí! La veritat és que m'hi he trobat amb totes i amb cap alhora. Tenc la sort que la meva germana és dissenyadora gràfica, ma mare és enquadernadora i té una editorial independent, així que diguéssim que tenc el gremi a casa. No vaig publicar a través d'elles, és una publicació independent, però em va facilitar la feina en les coses més burocràtiques. No em vaig plantejar gaire ensenyar-ho a editorials, m'agradava pensar que tenia total llibertat per fer el que volgués. Al final, l'objectiu mai ha estat guanyar doblers amb el llibre, sinó que forma part d'un repte i del creixement personal.

En quin moment i com us iniciau amb la ceràmica?

A la ceràmica hi vaig arribar per casualitat mentre estudiava la carrera a Barcelona. Anava a un talleret del barri de Gràcia amb una companya de pis i a les dues ens va encantar. De vegades parlàvem somiant que obriríem un taller de ceràmica juntes aquí a Mallorca. Qui m'ho hauria dit, en aquell moment, que m'hi aproparia tant! Però no vaig reprendre la ceràmica fins temps després d'acabar la carrera. Estava perdudíssima i va ser una corda a la qual aferrar-me; m'hi sentia molt còmoda, lliure i a més, enganxa molt!

Què us aporta la ceràmica com a forma d'expressió?

— M'aporta moltíssim. Crec que té moltíssimes qualitats bones, com qualsevol activitat creativa. N'hi ha dues que destacaria especialment en el meu cas: una, com a repte personal. Sempre he tingut complex de poc creativa i amb la ceràmica treball aquesta part tan difícil i alhora tan sana. En segon lloc, acompanya totalment amb els meus valors i l'estil de vida al qual aspir. Una vida senzilla, estar connectada amb la natura, la calma, la cultura.

Com la combinau amb la poesia en el vostre projecte Pottery and Poetry?

Em sembla que encara no ho tenc clar, pens que casen moltíssim juntes, però a la pràctica encara no les he sabut encaixar. En realitat ho visc com si fossin dos idiomes amb els quals parl del mateix: de com visc la vida, del que m'importa, del que em mou. Simplement de vegades ho dic amb un tros de paper i d'altres amb un tros de fang.

Com definiríeu el vostre estil en ambdós àmbits?

— En ambdós casos m'interessa, com diuen a casa meva, la "mesura humana". No m'interessen peces complexes, ni grandiloqüents, ni cridaneres. M'inspir molt en el dia a dia, en el jardí de casa, una llum, una branca. Supòs que ho resumiria amb un estil auster i natural.

És possible, avui dia, guanyar-se la vida amb la ceràmica? I amb la poesia?

— Esper que sí, perquè si no tindré problemes! No, de veres: profundament, pens que sí. Tal vegada si només fes poesia sí que ho trobaria molt difícil, però entre ambdues coses i, sobretot, amb el projecte que tenc ara d'oferir classes de ceràmica, estic convençuda que sí.

Quin paper juguen les xarxes socials en ambdós casos?

— Un paper importantíssim! No sé si per sort o per desgràcia, la veritat. Personalment, tenc la sort del fet que manejar l'Instagram se'm fa molt natural, perquè m'agrada molt la fotografia i crear contingut. Tot i això, moltes vegades m'arrib a sentir una mica esclava. Sembla que si no publiques a les xarxes tot el que fas no existeix, i això arriba a convertir-se en una pressió constant, perquè hi has de ser constantment o no ser-hi; aparèixer-hi a mitges no val de res. I jo tampoc és que sigui una instagramera, res més lluny! Però al dia a dia, si hi poses temps, es nota la resposta del públic, i això també és molt gratificant.

Considerau que hi ha un auge de la ceràmica avui dia?

— Absolutament. Pens que hi ha un retorn en general a l'artesania, al producte 'autèntic'; hi ha un intent de recuperar hàbits i coses dels nostres avantpassats. El perill de tot plegat és que el sistema sempre se les enginya per fer-ho seu i adaptar-ho al consum capitalista. Així, ara a Zara Home o H&M Home també hi pots trobar peces de ceràmica amb formes orgàniques com si s'haguessin fet manualment, tractant de competir així amb el producte original. Però bé, a part d'això, hi ha una gran part positiva en l'intent de començar a mirar i valorar les coses des de la sostenibilitat, la paciència i la durabilitat, i això per petit que es faci ja és molt.

Ara començau a fer classes de ceràmica a Mostaza Taller . Com afrontau aquesta etapa?

— Amb moltíssima il·lusió i moltíssima por alhora, però supòs que és el que toca. De vegades em deman en quin moment se m'ha ocorregut emprendre en el context tan complicat en què ens trobam, però aquí som i confii que tot anirà bé! És un projecte personal molt gran perquè significa començar a viure directament de fer el que m'agrada. També ho visc com entrar dins 'el món adult'; al final jo en seré la màxima responsable i encara n'he d'aprendre molt, de com funciona això de portar un negoci, però tenc moltíssima ajuda i em sent més capaç que mai. Per cert, si hi estau interessats, escriviu-me!

stats