Microsites 02/05/2021

Catalina Bover: "Quan era petita jugava a fer pel·lícules amb les pepes"

3 min
Catalina Bover en el seu taller.

PalmaCatalina Bover (Vilafranca, 1996) és graduada en Comunicació i Periodisme Audiovisuals a la Universitat de Lleida. Es defineix com una artista "polivalent" perquè fa des de fotografies i actuacions en obres de teatre fins a pintures i música. Però amb el que s’ha format és a crear peces de vídeo. Des de ben petita ja sabia que es volia dedicar al sector de les arts i utilitzava les pepes com a actrius en les pel·lícules que s’inventava. Just en acabar la carrera universitària, Bover va patir un accident de cotxe que quasi li costa la vida, fins i tot va aprendre a tornar a caminar. Ara és un gran exemple de superació personal i també professional. La seva teràpia és la feina.

Quan i com vàreu decidir introduir-vos en el món de les arts?

— Des de ben petita ja sabia que volia ser artista. A 12 anys em varen regalar una càmera digital i ja feia vídeos. En lloc de jugar a pepes, feia pel·lícules amb elles. Vaig fer el batxillerat artístic i, després, la carrera de Comunicació i Periodisme Audiovisuals. Gràcies a la formació i a algunes experiències pràctiques, vaig saber que el que més m'agradava era transmetre històries i captar l'essència de les persones en vídeo.

El sector audiovisual és un sector molt competitiu?

— Sí. Hi ha professionals que fan una feina increïble. És una competència forta. Amb el temps he après que el millor que pots fer és crear sinergies, així tothom hi surt guanyant. Ara estic fent equip amb una sèrie de fotògrafs. Una és Núria Sánchez, de Manacor, amb qui feim tot tipus de projectes. Els altres són Pere i Marga, de Cala Morlanda, amb qui sobretot feim reportatges de noces.

Tenint en compte que vàreu tenir l'accident de cotxe just quan acabàveu de sortir de la carrera, us heu vist amb dificultats per entrar dins el sector?

— M'ha costat molt arrencar de nou perquè tenc limitacions físiques a l'esquena i al braç, m'han operat algunes vegades. Però dins la desgràcia de l'accident, m’he pogut agafar un temps per saber quin tipus de feina és el que m'apassiona i fer-ho com m'agrada. M'ha ajudat a canviar la filosofia de vida que tenia abans. El ritme de vida era més estressant i amb l’accident m'he vist obligada a aturar. A vegades són necessàries les pauses per pensar en el que un vol fer.

Quin ha estat el vostre darrer projecte? I els propers?

— El darrer és un vídeo del ballarí Àlex Fuster. El vaig dur a un camí dels afores de Vilafranca. Totes les imatges que vàrem fer transmetien la seva essència. Va quedar content i jo vaig gaudir molt. També, actualment, estic treballant amb un vídeo promocional de l'Ajuntament de Vilafranca, i d'aquí a unes setmanes gravarem el de la pianista Joana Maria Riera. Intent confiar al 100% en les meves idees i les persones que m'inspiren.

Quinta tècnica utilitzau a l'hora de crear una peça?

— Primer m'intent apropar a l'objectiu i conèixer-lo. M'agrada escoltar i, a partir d'aquí, em venen imatges, sons i maneres d'expressar. És molt important anar de la mà del que es vol comunicar perquè surti bé. Es tracta d'observar i no limitar l’objectiu, deixar-se sorprendre.

Hi ha algun projecte que us hagi marcat?

— Sí, el que vaig presentar al treball final de grau. És un projecte social que conta la història d'autosuperació de quatre testimonis: un cas de bulímia, un de pèrdua de familiar per suïcidi, un de càncer i un de bullying. Són històries amb un procés molt dur. En un futur m'agradaria continuar-lo i introduir-hi la meva història. Sense guions, que cada testimoni sigui el seu propi director.

Va ser difícil dur-lo a terme?

— Al principi, sí. Quan passes per una experiència d'aquest tipus, passes pena que la societat no la respecti. Però vaig tenir la sort de comptar amb la seva confiança i participació. Vaig aprendre de les seves històries i gaudir d'apropar-m'hi.

Teniu algun artista de referència?

— Sí. M'agrada molt Mònica Bedmar, fotògrafa i directora d'art. També som fan d'Álvaro San. És un fotògraf, videògraf i documentalista.

Quin consell donaríeu als professionals que es troben en una situació similar a la vostra?

— Que no s'infravalorin i no deixin d'intentar-ho. El camí és llarg, hi ha feines amb les quals no acabam contents de com ens han sortit, però és, amb aquestes, com un aprèn més i troba el seu camí. Així un agafa personalitat i es diferencia de la resta.

stats