Joan Miquel Oliver: “En veure’ls als concerts, em deman d’on surten aquests al·lots de 15 anys!”

PalmaVaren dir que tornaven i que just serien un parell, però entre els fets i els programats, ja són una dotzena els concerts d’Antònia Font. Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974), lletrista del grup, mentrestant enllesteix nou disc en solitari. La formació té la mirada posada en el concert de dissabte que ve, a l’Acampallengua, una actuació que es vincula als seus ‘orígens’. Antònia Font és el Premi Especial ARA Balears 10 Anys, per decisió unànime del Consell Editorial.

Dels concerts que heu fet fins ara quin us ha arribat més al cor?

— Home, el concert d’Inca va ser una cosa molt grossa, gent de totes les edats allà aplegada i les rotondes per entrar al poble embossades. No me’n podia avenir. Del concert de Palma, diria que va tenir un component èpic, perquè per venir amb aquell puta fred i amb la nevada que hi havia a la muntanya, les persones han de tenir coratge. I el concert al Palau Sant Jordi també va ser una cosa mai vista, que escarrufava. No ho trobes, tu? Perquè jo sí que ho trob. N’estam molt contents, de tots els concerts del nostre retorn. Com també ho estam dels que encara hem de fer, com el de Menorca, que serà dia 2 de setembre a Maó. Perquè a Menorca, els Antònia Font hi hem de ser. Bé, i el que tenim més a prop és de l’Acampallengua, que serà dissabte que ve a sa Pobla.

Que no hi féreu els vostres primers concerts, a l’Acampallengua?

— Si no eren els primers, eren dels primers. Jo ja no record molt bé com va anar la cosa, perquè saps que n’han passat, d’anys... L’altre dia mon pare em va enviar una foto per WhatsApp de la camiseta que el meu germà Jaume duia com a membre voluntari de l’organització. La degué trobar per dins un calaix. Els assistents la duien blanca i els voluntaris, de color blau. El dibuix, però, era el mateix: una tenda de campanya. Em fa gràcia perquè ara ni les tendes de campanya són iguals que les de l’any 1997. Llavors eren amb punta i ara són rodones. L’Acampallengua està molt bé, però no hi aniria, jo, ara, a jeure dins una tenda de campanya...

N’han canviades, de coses...

— Mira tu si n’han canviades, que en aquell temps nosaltres ens n’anàvem pels bars i pubs, amb una casset, a oferir actuacions als seus propietaris. Els dèiem “us omplim el local i vosaltres ens pagau 25.000 pessetes”, i solia anar bé. Jo no crec que els artistes que ara comencen ho facin, això. Per promocionar-se, es fan una selfie i la pengen a Instagram. Ara tot va molt ràpid, els músics joves fan temes i temes i més temes... No sé, però, fins a quin punt aquests artistes joves es volen perpetuar. No és una crítica. Estic interessat a veure què passarà. L’altre dia vaig anar a S’Altra Mobo, a Llubí, a veure un al·lot molt jove. Es diu Socunbohemio. I em va agradar molt. Gira tot sol amb una guitarra i omple els llocs.

El negoci ja no és vendre discos...

— Abans hi havia dos o tres grups que s’ho menjaven tot. A causa d’això, sempre se sentia la mateixa música pertot i era difícil entrar en aquest món, perquè era el de les discogràfiques. Si sorties per la tele, si t’entrevistaven per la ràdio, si et feien un reportatge a la Rockdelux... era perquè la discogràfica t’hi duia. Això s’ha acabat. La gent du un mòbil dins la butxaca i escolta allò que vol escoltar.

Un temps vosaltres dèieu “ses velles se xapen de riure”. I ara què deuen dir, els joves?

— I abans de nosaltres, els nostres pares haurien dit “ses velles s’esbutzen de riure”. I els joves deuen dir una altra cosa, ara. Per fer cançons pop, sempre he pensat que el llenguatge s’ha d’assembla a la manera de parlar de la gent en cada moment, que ha de ser real i que ha de ser creïble. Per fer cançons, no convé fer creacions intel·lectuals. Fer literatura és una altra cosa. Al concert d’Inca en vaig veure molts, de joves, ens miraven i sabien les lletres de les nostres cançons. I jo pensava: “però, a veure, d’on surten aquests al·lots de 15 anys? Com és que saben les nostres cançons?”. Només té una explicació, que aquests al·lots han escoltat la nostra música anant amb els seus pares, anant en cotxe, per exemple. Això és fruit de l’afició. A mi em toca la fibra que nins que gairebé no havien nascut quan ho deixàrem, ens coneguin.

Que us ha semblat rebre el Premi Especial 10 anys de l’ARA Balears?

— Hi ha premis i premis. I, quan ens ho féreu saber, el bon acollinent va ser unàmime. Nosaltres no som molt de fer comèdia i d’anar per allà. De fet, en qüestió de premis, normalment, els integrants del grup ens barallam per no anar-hi, i aquest no ha estat el cas. Ens ha fet molta d’il·lusió. Ho dic ben de veres.

Aquest mitjà fa deu anys, com us agradaria que fossin les Illes d’aquí a deu anys més?

— Els mallorquins no tenim gaires coses en aquest món: haver nascut aquí, estimar Mallorca i estimar el català. Això i la problemàtica per l’accés a l’habitatge són les meves preocupacions. Si és vera que tenim un govern d’esquerres, idò que intervinguin. Que regulin els preus, perquè si el preu de l’habitatge és proporcional als sous de Suïssa, qui compra les cases són els suïssos, no els mallorquins. En aquesta qüestió, els politics es poden excusar que no en tenen la culpa, que és el mercat internacional i coses per l’estil. En la qüestió de la llengua no hi ha excuses: que comencin a aplicar la llei.

El vostre darrer disc en solitari va ser el 2020. N’hi haurà d’altre?

— En tenc un pràcticament acabat, però m’estim més no parlar-ne. No ho trobes? És que serà a finals d’any. És prest per parlar-ne, trob jo.