BarcelonaL’humor gràfic ha contribuït des de mitjans de segle XIX a provocar el somriure de lectors i lectores, un remei que pot esmorteir alguns efectes emotius de les maltempsades polítiques, socials i econòmiques que ha anat patint Catalunya.
L’humor gràfic català també ha contribuït, sovint sense proposar-s’ho, a generar esdeveniments que han quedat fixats com a fites històriques en la memòria col·lectiva. És el cas de l’acudit de Joan García Junceda, Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), publicat al ¡Cu-cut! el 23 de novembre del 1905. Ridiculitzava un militar desconcertat en comprovar que la Lliga Regionalista celebrava una victòria -electoral- mentre l’exèrcit espanyol perdia les batalles colonials. Uns oficials van saquejar aquell periòdic ofesos per la facècia de Junceda. Aquella reacció violenta va provocar una intensa i perllongada commoció a Catalunya que va congriar l’ampli moviment popular anomenat Solidaritat Catalana.
Junceda va ser una de les primeres figures dels anys d’or de l’humorisme gràfic català d’abans del 1939. Va ser el primer ninotaire modern d’un periodisme que aquí maldava per igualar-se amb el que es practicava en altres cultures més avançades, com la francesa, l’alemanya o les anglosaxones.
Al segle XIX les revistes satíriques ja havien dominat en el sector de les publicacions, tant a Catalunya com sobretot al País Valencià. Per damunt d’experiències no sempre reeixides, destacava el caricaturisme amable i sovint crític d’Eusebi Planas (1833-1897), Manuel Moliné (1833-1901), Tomàs Pedró (1840-1877) i Josep Lluís Pellicer (1842-1901), virtuosos en un estil de dibuix net i incisiu, i alhora sensual i delicat, una fórmula en què va excel·lir Apel·les Mestres (1854-1936) durant més anys.
En la generació que va renovar l’humor en la premsa catalana de la primera meitat del segle XX, Junceda va destacar per la seva agudesa i ofici al costat d’un Ricard Opisso (1880-1966) murri i inquiet; d’Ismael Smith (1886-1972), refinat cronista gràfic dels ambients i els tipus esnobs; de Joan Llaverias (1865-1938), el dibuixant més reeixit de la colla, i de Gaietà Cornet (1878-1945), sensible a les palpitacions dels temps urbans. Signava amb el grafisme genuí d’un “cor-net” que va potenciar la seva popularitat i l’alta cotització de la seva obra anys a venir.
En Junceda trobem ja els tocs de tendresa i aparent ingenuïtat que caracteritzen la moderna escola catalana de ninotaires en contrast amb el cànon dominant a la premsa de Madrid i a la seva àrea d’influència. Aquelles notes discretes de poètica de la quotidianitat i de realisme compassiu de Junceda es van renovar durant la guerra i la revolució del 1936-1939 amb els acudits i il·lustracions de Josep Altimira (1890-1942 ), d’Avel·lí Artís Gener, Tísner (1912-2000), i de Pere Calders, Kalders (1912-1994), a L’Esquella de la Torratxa.
En aquell trienni tan amarg tots ells eren ninotaires que miraven d’apaivagar la gana de somriure de la gent dosificant sucre i sal en el plat de la representació gràfica de la realitat crua. Tal com ho havia fet Junceda -i com faria després Perich-, amanien amb habilitat un codi de signes implícit que el públic més motivat compartia amb l’esperança de temps millors.
Amb la irrupció de Francesc Vila Rufas, Cesc (1927-2006), al Diario de Barcelona de la postguerra, es recuperava aquella recepta. En uns anys de ganes generalitzades, la gana de riure era amansida esmorzant l’acudit diari d’un Cesc humilment humà, dotat d’una agudesa discreta, aplicada a reflectir paradoxes, contradiccions i contrastos.
En el panorama de la premsa catalana del primer tardofranquisme, Cesc destacava per aquestes virtuts professionals al costat de Valentí Castanys (1898-1965), cronista plàstic d’una actualitat òbvia, i de Joaquim Muntañola (1914-2012).
A finals dels anys 50 l’entrada de Perich (1941-1995) en aquesta escena plàstica de l’humor periodístic va ser un revulsiu. Podem considerar-lo com un bon hereu de la tradició realista i sensible d’Opisso i Junceda, en una primera etapa, i en una fase de transició, dels Tísner i Kalders que feien el cor fort en unes circumstàncies també molt adverses.
Amb Perich va tornar una segona edat d’or de l’humorisme gràfic català. És el més renovador i el més compromès de la seva generació. És el més clàssic, el referent primicer d’un esplet de professionals que podem definir com a pensadors gràfics i no tan sols com a ninotaires enginyosos. Van introduir i van consolidar a Catalunya el nou gènere del periodisme d’opinió expressat mitjançant la caricatura i el dibuix satíric.
