Publicitat
Publicitat

És incert perquè és possible

L'espera és probablement un dels temes més recurrents en la percepció humana de la vida; l’altre és la por. Temor i esperança és el binomi que més ens defineix, encara que sovint es mostri amb els matisos més variats. Amb la paraula elpis els grecs anomenaven tant l’espera com l’esperança. Prometeu va incrustar en els homes cegues esperances o una espera cega. Al fons de la capsa de Pandora hi va quedar la força més misteriosa: l’espera, l’esperança. Totes les arts en són plenes, d’aquesta força, acompanyada sempre de la seva ombra, el temor. L’ésser humà espera i tem. Quan tenim una esperança temem que es frustri; quan tenim un temor perseguim una escletxa d’esperança.

Hi ha pàgines extraordinàries sobre aquest moviment pendular de l’ànima humana en la literatura. La tragèdia grega n’és un exemple continuat. Tolstoi construeix la monumental Guerra i pau disseccionant aquest doble impuls. La pintura, naturalment, també se’n fa ressò. Potser el cas més pur és el de Caspar David Friedrich. Totes les seves figures donen l’esquena a l’espectador perquè estan dirigides a horitzons de temor i esperança. L’alta muntanya, la vall, el bosc, el mar. Particularment la trilogia formada per la figura humana, el vaixell i el mar, sembla portar aquella representació a la quinta essència.

En la línia de Friedrich, però en el seu propi estil -futurista i novocentista -, Mario Sironi va pintar el 1931 un oli que, precisament, portava per títol L’espera. És un quadre que trasllueix a la perfecció les pulsions humanes entre l’esperança i el temor. La pintura de Sironi té un poder extraordinari perquè es fonamenta en una simplicitat extraordinària: la terra, la dona, el mar, la línia de l’horitzó i, finalment, portador de la por i de l’esperança, de la pèrdua i de la restitució, el vaixell amb les veles desplegades. Al cap i a la fi tot és incert perquè tot és possible.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/07/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT