L’estranya vida del marbre mut
Un matí de l’any 2004 un vell de noranta-dos anys, que acaba de patir un ictus i ha perdut l’ús de la paraula, entra sol a l’església buida de San Pietro in Vincoli de Roma. Camina a poc a poc, amb dificultat, i el seu cos, decidit, travessa la nau. Es planta en silenci davant el sepulcre de Juli II i s’acosta a l’escultura gegantina del Moisès de Miquel Àngel, que acaba de ser restaurat. És una figura terrible, imponent, concentrada amb una extrema tensió, que controla amb dificultat la seva fúria colèrica. Està assegut i aguanta amb les mans les taules de la Llei. Gira el cap i la seva mirada descarrega fora del bloc de marbre tota la tensió. Quan Miquel Àngel la va començar, el 1513, tenia trenta-vuit anys i, tot i la seva joventut, ja havia fet la Pietat de Sant Pere, el David de Florència i les pintures de la volta de la Capella Sixtina.
El vell mut es demora en la contemplació d’aquesta escultura memorable. Lentament, s’hi apropa. I, com qui busca a les palpentes, estira el braç i comença a tocar el marbre, resseguint pausadament amb els dits i la palma de la mà la suavitat de les corbes, els plecs, el genoll, la cama, la roba. Torna a aturar-se al davant, paralitzat. Mira, toca, escolta. Finalment es gira i comença a marxar.
Són divuit minuts i la càmera cinematogràfica n’ha enregistrat l’escena. És Lo sguardo di Michelangelo. Aquest vell de noranta-dos anys està al final de la seva vida. Morirà tres anys després. Té al darrere cinquanta anys com a cineasta de culte i algunes obres mestres absolutes del cinema del segle XX: L’avventura, La notte, L’eclisse, Blow up. És Michelangelo Antonioni. I aquest curtmetratge pot ser considerat el seu testament fílmic. El diàleg entre l’escultor i el cineasta fa de pont entre cinc segles de distància. Veient aquests minuts d’una molt rara intensitat es pot sentir, realment, la reacció que la llegenda atribueix a l’escultor, quan va veure l’obra acabada i li va clavar un cop al genoll: “ Perché non parli? ” Ja ho havia endevinat Plató, a Fedre, vint-i-cinc segles abans, quan va dir encertadament que l’escriptura, tal com li passa a la pintura o a l’escultura, està afectada d’un greu inconvenient: sembla que té vida, però, quan se li pregunta alguna cosa, guarda el silenci més solemne. Només el gest de la lectura, amb l’escriptura, o el gest de la contemplació, amb la pintura i l’escultura, pot retornar la vida a la matèria inerta, silenciosa, fent que parli allò que, per definició, està callat. Aquesta és la lliçó de Lo sguardo di Michelangelo : un mut fent parlar el marbre i dialogant amb ell. Aquesta conversa té valor de paradigma: tota confrontació amb una obra d’art és sempre aquest diàleg silenciós i tanmateix eloqüent. El diàleg que restaura la vida.
Quan Winckelmann va anar a Roma, el 1763, amb quaranta-quatre anys, les escultures gregues i romanes eren només relíquies llunyanes d’una civilització desapareguda, d’interès exclusiu per a arqueòlegs. Quan va descobrir l’ Apol·lo de Belvedere va experimentar el fulgor d’una revelació: “En presència d’aquest miracle de l’art m’oblido de tot l’univers i la meva ànima assoleix una altura adequada a la seva dignitat. De l’admiració passo a l’èxtasi i el pit se’m dilata i se m’eleva”. Winckelmann va certificar un moment d’epifania: “L’estàtua sembla que cobri vida”. Va ensenyar a la gent de la seva època a mirar aquelles pedres amb nous ulls, que els retornaven a la vida.
El prodigi de l’experiència estètica sempre té aquest instant de revelació. La vida de la matèria inerta. L’eloqüència del silenci. La conversa trasbalsadora quan les paraules callen.
