De dos en dos

Amagat entre palmeres, un petit poble del sud de l’Índia guarda un misteri encara sense resoldre. Aquí, a Kodinhi, els nens neixen de dos en dos. Per això es coneix com el poble dels bessons. L’Akshay i l’Anay, de 5 anys, vénen amb mala cara del col·legi. És diumenge, el seu dia lliure, però han hagut d’anar a practicar ioga i els ha semblat avorrit. La seva mare, la Sayitha, somriu quan els veu arribar. “Em vaig sentir molt afortunada quan els vaig de tenir”, diu. Parla emocionada, amb els ulls tancats i la mà al pit, com si li hagués caigut un premi del cel. “No sé per què hi ha tants bessons, el meu marit és d’aquí però jo vaig venir de fora, em vaig casar amb ell i els vam tenir. Són els primers en la família”. La dona ha tingut un altre fill. Només un aquesta vegada.

El cas de l’Akshay i l’Anay no és estrany en aquest llogaret selvàtic de Kerala on viuen 4.000 famílies. Des de fa dècades, hi neixen unes 15 parelles de bessons a l’any. Els metges locals calculen que, per cada 1.000 naixements, entre 36 i 40 són múltiples. La singularitat d’aquesta xifra s’entén millor comparant-la amb la resta d’Àsia i l’Amèrica Llatina, on la taxa és de vuit bessons per cada miler de parts; els Estats Units i Europa, on ballen entre els 9 i els 16; i l’Àfrica Central, on no arriba a 20. Ni tan sols fa falta sortir de l’Índia, amb menys d’una desena de bessons per cada mil naixements, per confirmar que aquest insòlit poble és un oasi al subcontinent.

En total, a Kodinhi hi ha unes 500 parelles de bessons. Parlem de bessons idèntics i no idèntics o, dit d’una altra manera, monozigòtics (en què l’òvul fecundat es divideix i en surten dos embrions) i dizigòtics (en què dos òvuls són fecundats per dos espermatozoides simultàniament). Els veïns expliquen que el fenomen es va iniciar fa poques generacions. “Els bessons més grans tenen 90 anys, però les parelles van començar a multiplicar-se fa tres dècades”, afirma Puallani Bhaskaran, pare de dos fills idèntics i president de l’Associació de Bessons i els seus Familiars, creada el 2006 per portar un registre gemel·lar.

Una carretera travessa el poble, en plena selva, i li fa de cordó umbilical de tots els barris, escampats entre arbres de jaca i camps de cultiu. A l’escola no és difícil trobar-hi germans idèntics. Hi ha l’Afna i l’Afra, el Jabra i el Jubaira, el Nihal i el Nihad… Pràcticament a cada curs hi ha, almenys, una parella d’alumnes iguals. Per a l’estranger l’escena crida l’atenció, però alguns locals que mai han sortit del lloc ni tan sols es pregunten si la seva localitat és o no extraordinària: tenir fills iguals és una cosa que passa i punt, donen per fet que en altres llocs deu passar el mateix.

Pel camí, les humils cases de les famílies que treballen la terra es barregen amb les mansions dels que van emigrar al golf Pèrsic a la recerca de suculents negocis i van tornar milionaris. Uns altres, la majoria, van viatjar als països àrabs per treballar del que fos, cosa que es pot veure al llarg de tot Kerala. “Fa dos anys que treballo en un supermercat a Oman. Allà hi ha més oportunitats, es guanyen més diners”, explica el Faisal, pare del Mohamed Ashmil i el Mohamed Ansil, dos nens de 5 anys que porten fins i tot el mateix rellotge. El Faisal, que ha vingut un mes a casa seva abans de tornar a la península Aràbiga, explica per què se’n va haver d’anar: tenir dos fills alhora suposava el doble de despeses i els seus ingressos aquí eren molt escassos.

Qui llegeixi aquesta història a hores d’ara ja s’estarà fent la pregunta del milió. Per què hi ha tants bessons. La mateixa incògnita que fa deu anys va portar el Sribiju, un metge de la zona, a estudiar aquesta raresa en el seu temps lliure. Encara no té respostes clares: “Crec que hi ha alguna cosa en l’ambient que està causant ovulacions múltiples en les dones de Kodinhi. És poc probable que sigui per raons genètiques en un lloc tan concret”.

El científic Giriraj Chandak, del Centre de Biologia Cel·lular i Molecular de Hyderabad, va acudir al poble amb el seu propi equip per investigar el fenomen. Descarta la hipòtesi del Sribiju. “La gent sol parlar de diferències ètniques o de factors relacionats amb el menjar, però crec que aquestes proves són anecdòtiques al costat de les evidències científiques. Si m’hi hagués de jugar els meus diners, apostaria pel fet que les raons genètiques són la clau”, apunta el genetista.

L’Unni i el Laxmi, de 34 anys, són bessons i tenen dos germans petits que són idèntics. No saben per què, mai s’ho han preguntat, però comenten que en les famílies dels seus pares n’hi ha més. I és que, en una comunitat tan petita, no és difícil que un bessó acabi aparellant-se amb la bessona de la casa del costat. “Si es casen entre ells, això definitivament augmenta les opcions que tinguin bessons perquè els factors genètics de tots dos es barrejaran”, assenyala Chandak, que, no obstant això, se’n va anar de Kodinhi sense resultats concloents. Li va passar el mateix a Mohammadpur Umri, un poble de l’estat d’Uttar Pradesh, al nord de l’Índia, on es van comptar 33 parelles de bessons en una població de 1.500 persones. Sí que va trobar diferències pel que fa al grau de desenvolupament, els hàbits alimentaris i la qualitat de vida i higiene dels seus habitants, per això dubta que les condicions ambientals hi influeixin.

Casos com els d’aquestes dues localitats índies no són únics al món. Cândido Godói, al Brasil, Igbo Ora, a Nigèria, o Benín, el país amb la taxa més alta de bessons (27,9 per cada mil parts), també inquieten els científics. La taxa mundial de bessons idèntics (monozigòtics o univitel·lins) es manté relativament estable, entorn de quatre per cada miler de naixements, però la de bessons dizigòtics (o bivitel·lins) és més variable depenent de cada país, i en línies generals va en augment.

Els factors que té en compte la comunitat científica estan relacionats amb l’edat de la mare -les possibilitats creixen amb l’edat i tornen a disminuir després dels 38 anys-, el nombre d’embarassos previs a la gestació gemel·lar, l’ús d’anticonceptius, el component hereditari o l’altura de la dona. També hi té a veure el creixent ús de la tecnologia de reproducció assistida, com la fecundació in vitro, la inseminació intrauterina o la inducció de l’ovulació. Segons dades de la Universitat de Pennsilvània (Estats Units), les dones tenen una probabilitat d’un 1,5% de tenir un embaràs múltiple en condicions normals, una xifra que podria augmentar fins al 25% amb l’ús de tractaments de fertilitat.

“Encara que no podem excloure que hi ha petits efectes pel menjar, els principals impulsors són simplement genètics, demogràfics i tecnològics”, afirma el sociòleg de la Universitat d’Oxford Christiaan Monden, que el 2011 va fer un estudi sobre les taxes de naixements de bessons en països en vies de desenvolupament. El professor holandès, no obstant això, matisa: “Com que l’edat de la mare, el nombre de fills i l’ús de la tecnologia mèdica es veuen afectats pels factors culturals, es pot dir que també hi ha factors culturals”.

Però el misteri de Kodinhi segueix en l’aire, ja que aquest poble presenta unes característiques que s’allunyen dels factors citats: les dones es casen i queden embarassades a una edat primerenca, la seva alçada no crida l’atenció i els tractaments de fertilitat no estan estesos a la zona. Davant la falta de respostes, com sol passar a l’Índia, hi ha qui es decanta per l’origen diví. És el cas de la Naseema, mare de la Res i la Fida, bessones de sisè curs que són incapaces d’estar separades més d’un minut. “Déu ha beneït aquest poble, és l’única explicació que hi he trobat”, comenta la mare, convençuda que no hi ha ciència que expliqui un fenomen tan singular.

A Kodinhi hi conviuen hindús i musulmans, que són majoria. Però Kerala, a la costa Malabar, és l’estat amb més cristians de l’Índia (6 milions). És, precisament, en una comunitat cristiana de la zona on trobem una devoció històrica, i no menys peculiar, pels germans idèntics. A la localitat de Kothanallor, al sud-est de la ciutat de Kochi, una església reuneix cada 19 de juny més de mil bessons en una missa dedicada a aquells que no van néixer sols. La Rolin i la Ronin, de 31 anys, ja fa quatre anys que hi van des de Kottayam. Senten que és la seva festa: “Ens trobem còmodes estant amb més bessons”. La seva, diuen, és la segona generació de bessons a la família. Elles, en canvi, són mares de fills únics.

Tots els presents a la cerimònia hi van amb els seus millors vestits i sempre iguals que les seves parelles. L’estampa és única. El Jieo i el Jindo, repentinats i de gris, podrien passar per gàngsters de la família Corleone si no fos que tenen 12 anys. O les trigèmines Ananya, Archana i Aradhana, el pare de les quals fa malabarismes per controlar-les. “Vam saber que serien tres des del tercer mes d’embaràs. Vam pensar «Així és la vida» i no vam tenir por”. Això sí, reconeix que ell i la seva dona no se n’acaben de sortir per arribar a finals de mes amb aquesta petita fàbrica de clons.

Aquesta trobada gemel·lar va començar a celebrar-se fa deu anys. “El 2006 decidim reunir tots els bessons de la comunitat. Van venir 36 parelles. L’any següent van venir més i l’altre més. Aquesta vegada hem registrat 650 parelles”, explica el coordinador de l’acte, Joy Gervasis, mentre mostra orgullós les fotos de cada edició amb tots els presents posant junts després de la missa comunitària.

L’església està dedicada a sant Gervasi i sant Protasi, dos màrtirs de Milà, idèntics, als quals rendeixen culte. Cada fidel diposita les seves ofrenes davant seu. En una comunitat on la descendència es considera “un miracle”, els creients que no tenen fills resen per tenir-ne i els que tenen bessons creuen que els hi deuen als dos sants, afirma el vicari, Gregorio Varghese. “Aquí no preguntem ni la seva religió ni la seva casta. Jo els beneeixo a tots, perquè tots són benvinguts”.

El Dilraj i el Dinker són inseparables. “Tenim una connexió especial. Sempre hem estat molt units; al col·legi, a la feina, en tot, sempre junts”, diu el primer. Aquests dos joves d’uns trenta anys no han vingut per la missa, ni pel menjar, ni per celebrar la seva peculiar festa. El que els ha portat fins aquí és, senzillament, l’amor. O trobar-lo, més aviat. Busquen dona. Requisit indispensable: que siguin bessones. “Així tot és molt més fàcil. Ens entenem millor, compartim problemes, veiem la vida igual…”, afirma el Dinker, que entén que per això aquest esdeveniment “és molt important”. Es nota només mirant-los; no paren quiets, estan molt nerviosos i senten que no poden perdre ni un minut. En aquell moment no ho sabien, però uns mesos més tard, el Dilraj i el Dinker van acabar trobant l’amor en dues infermeres, la Reena i la Reema, amb les quals s’han casat. Les seves noces les van oficiar els capellans Roji i Riji. Per descomptat, també bessons.