Publicitat
Publicitat

Amb totes les conseqüències

Si hi ha un personatge del PP que als columnistes d’opinió ens fa sentir una il·lusió especial, aquest és Carlos Floriano, vicesecretari d’organització del partit de Mariano Rajoy. Als seus quaranta-set anys, Floriano és un home que sembla més antic que el cavall d’Espartero, i que es caracteritza en les seves aparicions públiques per lluir els mateixos atributs que van fer famós el pobre animal. Floriano és un exemple perfecte de la mena de personatges que produeixen els partits polítics: no deu haver dit mai res en públic que sorgeixi de cap reflexió personal, precisament perquè se’l paga (i se’l paga bé) per no fer reflexions personals. La seva feina és repetir argumentaris de partit, sense deixar-se’n ni un punt ni una coma. I això l’amic Floriano ho fa molt bé. A més no es prodiga particularment, de manera que els columnistes d’opinió apreciem de veres quan se’ns presenta l’ocasió de fer un Floriano.

Ahir que és fresc se’ns va presentar aquesta ocasió especial. El vicesecretari Floriano va comparèixer davant la premsa per escalfar els motors de la campanya del PP per a les europees. No va decebre, precisament perquè es va limitar a acomplir un paper tan decebedor com ens té acostumats. Per boca de Floriano, vam saber que el PP amagarà fins al darrer moment el nom del seu candidat o candidata a les eleccions del 25 de maig. I això per dos motius, que Floriano no va esmentar però que són fàcils de veure: perquè d’aquesta manera desestabilitzen el PSOE (un partit amb una acusada tendència a cremar-se tot sol davant dels silencis antics i molt llargs de Mariano Rajoy) i perquè al PP tant se li’n fot la Unió Europea i tot el que hi tingui a veure, tret que en puguin treure algun rèdit immediat.

Per si algú dubta del que acabem de dir, Floriano no va vacil·lar ni un moment a l’hora de presentar la gran proposta del PP per al Parlament Europeu: la unitat d’Espanya. Sorpresa. El més interessant que té per proposar el govern d’Espanya a la resta d’Europa és la unitat d’Espanya, en un exercici de metaespanyolitat francament excitant. I que Espanya mantingui la seva unitat significa, en paraules de Floriano (i, per tant, del PP) el següent: que “ los catalanes seguirán siendo españoles y europeos, con todas sus consecuencias ”. Amb totes les conseqüències: dit d’aquesta manera, no sembla ben bé cap proposta, sinó una amenaça. Que, de fet, és el que és.

De moment, i sobretot d’ençà que governa el PP de Rajoy, les conseqüències de ser espanyol no són exactament motiu d’alegria. I les conseqüències de ser europeus, d’acord amb l’europeisme del PP (basat únicament en la pregunta “¿Qué hay de lo mío? ”), tampoc no són allò que se’n diu engrescadores. Tal vegada, i encara que va refusar fer-ne cap valoració, quan el gran Carlos Floriano parlava de conseqüències pensava en l’homilia de Rouco, i els seus advertiments sobre una possible i nova Guerra Civil. El nacionalcatolicisme, amb totes les seves conseqüències, no s’ha acabat mai a Espanya.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF