Publicitat
Publicitat

De model i lloguers turístics

Durant anys, a les Balears, es va dir que l’arribada de la democràcia i l’autonomia havia de significar passar d’un desenvolupament econòmic i territorial improvisat i fet en funció d’interessos privats concrets a un desenvolupament amb un model presidit per l’interès general fruit d’una planificació territorial coherent. Així, molt sovint els inicis de l’autogovern es vinculen a lleis singulars de protecció (es Trenc, Punta de n’Amer, Cala Mondragó) o es vinculen a normes de qualitat com els decrets Cladera de superfície mínima de parcel·la per plaça turística. La Llei d’Ordenació Territorial de 1987 va suposar la definició de l’esquema que s’havia de seguir per tenir una planificació així com toca: Directrius d’Ordenació Territorial, Plans Territorials i Plans Directors Sectorials.

Dins l’esquema descrit és evident que l’ordenació i regulació dels espais turístics era fonamental. El Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT) aprovat a Mallorca l’any 1995 suposava una fita en aquest camí per bastir un model degudament planificat territorialment. Aquell POOT va convertir en norma jurídica conceptes que es volia que fossin molt determinants. Un d’aquests conceptes era el de l’exclusivitat d’usos, és a dir, es volia que es distingissin i fossin incompatibles els usos residencials dels usos turístics, ja que es considerava que tenien necessitats i requerien tractaments diferenciats. Un d’aquests conceptes era l’establiment d’uns paràmetres edificatoris més sostenibles com la limitació d’altures, el no augment de places o l’intent de buidar primeres línies via reconversió i bonificació de places.

La crisi econòmica, amb els seus efectes devastadors, ha posat en qüestió algunes d’aquestes idees planificadores i, de fet, algunes han estat abolides a la present legislatura. Abolicions, sigui dit de passada, que mereixerien més d’un article, més d’una crítica i més d’un estudi. La Llei Turística 8/2012 ha derogat els POOT. Aquesta mateixa norma va donar carta de naturalesa a l’oferta de tot inclòs sota l’argument, en part indiscutible, que era una modalitat turística demandada pel mercat i que un país turístic no la podia prohibir excloent de la seva oferta un important segment. I aquesta mateixa Llei de 2012 va possibilitar els anomenats condohotels, que no deixen de ser una espècie de mescla de l’ús turístic i el residencial; aquí també l’argument és que es tracta d’una modalitat sol·licitada pel mercat i una manera d’aconseguir modernització. Finalment, el Decret Llei 1/2013 ha permès directament a la Platja de Palma i indirectament a la resta de zones turístiques l’increment de l’altura dels establiments existents amb una o dues plantes i l’ampliació de places.

Com és evident, els canvis introduïts els darrers temps no són menors. Arribam així al problema dels lloguers turístics. L’any 2013 l’estat modifica la llei d’arrendaments urbans i exclou de la seva regulació el lloguer de temporada relacionat amb el turisme, que remet a la normativa sectorial. La Llei Turística de 2012 només permet les estades turístiques a habitatges unifamiliars aïllats o aparellats. Per tant, en teoria el lloguer turístic estaria prohibit. I aquí és on ens podríem demanar: no és el lloguer turístic una modalitat turística important dins les Balears? Té sentit que vulguem renunciar a un segment de mercat? No seria més intel·ligent fer una regulació i que existeixi un control de qualitat? Per què determinats arguments han estat bons per al tot inclòs o els condohotels i no ho són per als lloguers turístics? Si ho miram des de la globalitat del desenvolupament turístic i no des del punt estrictament hoteler, els efectes negatius són més grans en el tot inclòs o en el lloguer turístic? És lògic i racional que només es flexibilitzin determinats criteris en uns casos i no en uns altres? És més greu llogar un pis a primera línia que incrementar dues plantes a un hotel en aquesta mateixa ubicació?

Crec que situar el lloguer turístic dins una teòrica prohibició absoluta, o com a mínim dins una clara inseguretat jurídica, és una equivocació, a més d’un greuge per als petits i mitjans propietaris que veuen com l’adaptabilitat del sistema no és igual per a uns que per a altres. Crec que la política econòmica, territorial i turística més adequada és la que és oberta en les modalitats de les ofertes comercialitzables però exigent en els estàndards de qualitat i seguretat. Aquest pens que és el camí correcte; es veu, però, que n’hi ha que no ho veuen de la mateixa manera.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF