Publicitat
Publicitat

El barret de Freud i la rossa de Ferenczi

En el zenit d’una orgia, un home va xiuxiuejar a una dona: “Què faràs després de l’orgia?” Per conductes com aquesta, descrita per Baudrillard a Cool memories, els psicoanalistes continuen enfeinats.

Però els psicoanalistes honestos saben que la seva aspiració es limita a transformar un miserable neuròtic en un infeliç banal. La psicoanàlisi freudiana no cura. Freud no prometia la salvació. Sabia que tota cultura és un projecte d’imposar a la naturalesa una cosa que no està en ella, una finalitat. Viure com un humà és, en conseqüència, viure intentant sotmetre els instints a una coherència, posant-los sota la custòdia d’una guarnició militar (el superjò) que ocupa una ciutat precàriament conquerida. I no som gaire bons fent aquesta tasca ineludible. Un exemple: a Amy Tan la seva mare la va agafar de la mà i la va portar fins al taüt d’un amic que havia mort de leucèmia. Li va ensenyar el cadàver i li va dir: “Això és el que passa quan no fas cas a la mare”.

Freud era un diplomàtic. Buscava els consensos possibles en la república revoltada de l’ànima humana. No venia esperances, no era cap beat, no somiava a esdevenir el mestre d’escola de la societat. Sabia que els instints posen una barrera infranquejable als somnis alliberadors de la humanitat i que cap organització social serà capaç d’alterar la naturalesa humana. La vida no té cura. La vida és tenir-ne cura. “No tinc prou esma per erigir-me en profeta davant els meus contemporanis”, va escriure. Havia descobert que la mateixa cultura que està cridada a proporcionar-nos un aixopluc contra la natura és en si mateixa una font de malestar, que la veritable autoritat mai va d’uniforme i el que és moral no acostuma a ser autoevident.

L’adjectiu nihilista no li quedaria excessiu a Freud i, possiblement, tampoc el de cínic. Quan Edoardo Weiss, el fundador de la Societat Psicoanalítica Italiana, li va enviar el seu cosí, Bruno Veneziani, un homosexual cocaïnòman, Freud va escriure al seu col·lega per dir-li que el futur d’aquell pacient era “morir per culpa dels excessos” i que li semblava completament inútil prosseguir amb l’anàlisi. “Seria millor donar-li una mica de diners i enviar-lo a l’Amèrica del Sud, per deixar-lo que trobi el seu destí”. Weiss li va preguntar, intrigat, què entenia per “trobar el seu destí”. La resposta de Freud va ser: “La presó, el suïcidi... o alguna cosa semblant”. Certament, Freud ha estat més útil als novel·listes que als seus pacients. En un diàleg amb Otto Rank havia acceptat que “hi ha tres tasques impossibles: governar, educar, curar”. Coneixia els seus límits des de molt aviat. En una carta del 1897 confessa obertament “la decepció contínua” en els seus “esforços”.

Freud es va suïcidar quan va veure que el seu gos ja no se li atansava perquè no podia suportar la seva olor de mort. Era un 1 de setembre. Aquell dia Alemanya va envair Polònia.

Louis Althusser escriu a Freud et Lacan que no deixa de ser admirable que hàgim sobreviscut a l’extraordinària aventura que ha fet d’un petit animal engendrat per un home i una dona una criatura humana. La psicoanàlisi s’ocupa d’aquesta guerra sense memòria que la humanitat creu haver guanyat pel fet que l’ha sobreviscut... però no sense ferides.

Jo trobo un element terapèutic en aquest cinisme descarnat que em recorda al grec Diògenes. Crec que podria ser-nos molt útil avui com a antídot contra tant venedor de felicitat, tant manual d’autoajuda, tanta psicologia positiva, tanta educació emocional, tanta correcció política, tant oblit de la naturalesa.

Freud, Jung i Ferenczi eren a Nova York. En passar davant d’una botiga de Hester Street, Freud es va comprar un barret i els altres dos el van imitar. En sortir, Freud es va ajustar el seu barret i, girant-se cap a Jung, va exclamar, amb un sospir: “Ah...! La vida és un barret nou!” Jung, desconcertat, li va preguntar: “¿Un barret nou? Per què un barret nou?” Freud va arronsar les espatlles amb un gest d’impotència i va contestar: “Com puc saber-ho? ¿És que a més he de ser filòsof?” Aquestes paraules van deixar Jung perplex. Al matí següent es va trobar al menjador amb Ferenczi. Encara no havia baixat Freud, així que va aprofitar l’ocasió per dir-li: “Ah...! La vida és un pont penjant!” Ferenczi li va respondre immediatament: “Esclar que sí! Això mateix m’he dit jo tot just aquest matí mateix mentre li demanava a la rossa que sortís de la banyera”.

Freud encara podria ajudar-nos a no anar per la vida de mascaró de proa de nosaltres mateixos.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF