Fa dos dies vaig escriure, amb motiu dels meus vint anys com a docent, una mena de catarsi personal en forma de reflexió argumentada. Era un text llarg, dur, contundent i amb afirmacions viscerals d'aquelles que no es poden publicar en els mitjans convencionals de comunicació. Sense calibrar ni preveure l'abast que podia tenir, vaig publicar-lo a una xarxa social. En menys de 24 hores l'escrit va ser compartit per més de dues mil persones i comentat per centenars de mares, pares, companys, mestres, professors i professores indignats. L'ARA Balears em dóna ara l'oportunitat de recuperar les reflexions que servien de fil conductor de la meva argumentació i que, molt resumides, vindrien a ser les següents:
El TIL no proposa un tractament "integrat", sinó un tractament "distributiu" de llengües. Si fos un tractament vertaderament integrat, parlaríem d'un ensenyament conjunt de les estructures comunes de les llengües a integrar i d'un tractament diferencial d'aquells aspectes que no són comuns. Per altra banda, la pretensió que la utilització vehicular de l'anglès sense més pugui servir per aprendre'l és, si més no, dubtosa des d'un punt de vista estrictament pedagògic. A partir d'aquí, es pot deduir que la intenció velada de tota aquesta història no és pedagògica ni té res a veure amb l'aprenentatge de l'anglès. El que hi ha de fons és un problema greu que no hem resolt correctament després d'una defectuosa i incompleta transició democràtica i que per incòmode que sigui s'ha de tractar a cara descoberta: la concepció mateixa de l'Estat i la seva pluralitat nacional, lingüística i cultural.
La segona part de l'argumentació tractava de la imposició parlamentària del decret i feia referència a la perversió de la democràcia que suposa la intersecció dels poders. La reflexió anava pel camí de qüestionar la majoria absoluta a la qual s'apel·la contínuament com a legitimadora d'un canvi profund de les estructures del sistema educatiu. Una majoria absoluta, indiscutible, permet governar amb comoditat, però no és una patent de cors que permeti saquejar i piratejar el fons cultural i històric de la comunitat governada ni alterar anys de construcció política de la convivència. Els tempos polítics no són els mateixos que els històrics i els cicles de quatre anys no poden passar per damunt de dècades de procés de construcció de consens de la vida en comú que es tradueixen en la forma, el fons i l'esperit de la llei. La llei i el seu tarannà no es poden configurar a les fosques, a cop de decret, rodejat d'assessors gregaris a sou tancats en un despatx. Les lleis es debaten al Parlament i no es pot legislar des del partit propi sense escoltar les altres veus i la societat civil esgrimint l'argument "és el que la gent va votar". Molt més quan aquest darrer punt no és cert. La meva sensació personal és que tot això va molt més enllà d'un simple atac contra la nostra escola pública i s'inscriu en un context molt més global en el qual el rerefons premeditat de tot és la minva fins a la desaparició de l'estat social atacant-ne el sistema de seguretat social i d'educació i sanitat públiques. La conseqüència és una nova forma de totalitarisme democràtic: dins del marc de l'estat constitucional i de dret, s'utilitza l'aparell mateix de l'Estat per restringir drets civils i socials a la ciutadania, que queda condemnada a ser simplement una població que vota i tributa, però que no és escoltada.
Per això és tan brutalment esperançadora la marea verda. Perquè representa el despertar a la democràcia participativa. Una forma de democràcia feta des de baix i en la qual la societat civil no espera les properes eleccions per fer-se escoltar. L'apatia, la sordesa patològica a un clam de més de cent mil persones és intolerable en un context democràtic. Una falta de sensibilitat absoluta impròpia de persones públiques que compten amb el suport de milers de votants i amb la responsabilitat de governar per a tots. El problema s'agreuja quan per combatre aquesta democràcia participativa s'utilitzen tècniques de filtració i control de la informació, es prostitueixen mitjans de comunicació públics i es recorre a la pedagogia de la por i l'amenaça.
Acabava el text amb una frase que vull repetir: ser professor és lluitar contra la ignorància amb la paraula i l'exemple. És el que estem fent i, passi el que passi d'ara endavant, haurà valgut la pena.
(Podeu llegir la carta original al següent enllaç: https://www.facebook.com/notes/juanjo-pérez/veinte-años/10202240514044452)
