Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Tornar a treballar i a somriure

El partit del diumenge és una raó per viure, excepte aquest cap de setmana, en què ha estat una reflexió sobre morir. En la victòria o en la derrota, el futbol va sovint de llàgrimes, però les d’aquest cap de setmana han estat les més afligides perquè són les del “mai més”, que escrivia ahir en Joan Maria Pou, en un article estremidor, humaníssim, capaç de transferir al lector el dolor de l’absència inapel·lable, un text impossible d’acabar de llegir sense un sanglot.

A l’espontània solemnitat de la cua a l’esplanada del Camp Nou, en la intimitat d’un parenostre xiuxiuejat amb transcendència, en els articles de l’opinió publicada, a les graderies dels estadis rivals. Quants comiats que ha tingut Tito Vilanova. Cadascú li ha dit adéu a la seva manera. Cadascú, tal com és i com pensa, segons en quina posició se situa davant de la mort, del mort i de la vida.

En les paraules de Guardiola al final del seu partit de la Bundesliga (“Érem joves i ens volíem menjar el món, i ens el vam menjar”) hi ha la nostàlgia prematura d’un temps feliç i passat fugaçment, viscut en fraternitat, que sap que serà insuperable perquè és només un cop a la vida que es té el privilegi insòlit de crear i dirigir l’equip considerat el millor de la història. L’última frase, “Aquesta tristesa m’acompanyarà sempre”, revela, en el sempre final, la profunditat d’un dolor molt íntim. I malgrat el fràgil equilibri dels sentiments, que només demana la gràcia de la compassió, en aquests dos últims dies hi ha hagut qui no ha pogut evitar la temptació de sucar-hi una menyspreable falta de respecte i aquell conegut zel en la utilització sectària, que tan petites fa les persones i tant empetiteix les institucions per grans que siguin.

El partit de Vila-real no va ser el més important que li ha passat al Barça durant el cap de setmana, però va acabar amb victòria quan menys ho semblava i per l’absurd camí de dos autogols. Un equip tocat, al límit físic i emocional, es desfeia en un joc d’anada i tornada, deia adéu a la Lliga en una nit trista abans de començar, en què Busquets no podia reprimir les llàgrimes durant el minut de silenci. Una nit amb un futbol fet de jugades que gairebé acaben bé, una futbol fet d’ocasions amb ais i uis, però lluny d’aquella precisió metronòmica amb què el Barça executava el futbol no fa pas tant.

El 2-3 final, que ningú s’hauria atrevit a imaginar a mitjans de la segona part, és el resultat increïble d’una temporada desconcertant en què el Barça no ha aconseguit treure el carro del pedregar. Ho va dir Martino a la sala de premsa. Ahir no tenia gaire sentit analitzar el futbol. El Barça va jugar contra la tristesa i va guanyar d’una manera una mica trista. És temps d’observar el dol i, ben aviat, tornar a somriure a la vida i treballar per la grandesa i la felicitat compartides.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF