Publicitat
Publicitat

Sí-Sí: per què se n'estranyen? / La cultura del client exigent

Sí-Sí: per què se n'estranyen?

Ens han dit que No a la gestió de l'aeroport. Ens han dit que No a l'Estatut que va sortir del Parlament. Ens han dit que No a l'Estatut ribotat per Alfonso Guerra i els seus amics. Ens han dit que a la manifestació del 10-J No érem un milió de persones (mantenien que, a tot estirar, érem uns 40.000). Ens han dit que No a pagar el que deuen dels fons de competitivitat. Ens han dit que No al que ens pertocava, per llei, de la disposició addicional tercera. Ens han dit que a la manifestació de la Diada del 2012 No érem un milió i mig de persones (sent generosos ens en concedeixen 600.000 i no tots -diuen- estaven a favor de la independència). Ens han dit que No al pacte fiscal. Ens han dit que No a publicar les veritables balances del dèficit autonòmic. Ens han dit que No tindrem mai el concert basc i navarrès, que a més és intocable. Ens han dit que No al model d'èxit, reconegut arreu del món, de la immersió lingüística. Ens han dit que No vam completar la Via Catalana de nord a sud. Ens han dit que No a la consulta i, encara ahir, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, aprofitant que allà treballaven i aquí fèiem festa, ens va recordar que a Catalunya "no hi haurà consulta i que no es donarà res a canvi". No han entès res. Encara es pensen que parlem en català per tocar-los els nassos i que juguem amb la independència per treure'n algun rendiment. No és això. Ja no volem res a canvi. Després de dècades de pedagogia pujoliana, ni tan sols s'adonen que el poble de Catalunya ha dit prou i que, a més NO, a més declaracions de ministres amb pinta d'altres règims, i a més menysteniments cap a Catalunya, més gent està disposada al doble Sí. No ho fem per esguerrar el titular "Empatats" de portada de La Vanguardia. Ho farem, simplement, perquè el Sí-Sí ja és, gairebé, qüestió d'amor propi.

La cultura del client exigent

Deixar les compres per a la vigília de Nadal no és una bona idea. Sortir a observar anècdotes de botiga d'últim dia, en canvi, té la seva gràcia. A Barcelona, ciutat turística que encara ho vol ser més, vaig empatitzar amb una dona estrangera que va entrar en una botiga de bestieses de l'Eixample, a tocar del passeig de Gràcia. La dona, que parlava anglès, es va firar. Portava dos cabassos plens i, quan li va tocar deixar-s'hi la Visa, va demanar que li emboliquessin els regals. Li van dir que no. I no ho va entendre. Es gastava una quantitat indecent de diners i es negaven a fer-li el paquetet amb el llaç. Per si no en tenia prou, el dependent que l'atenia li va dir que un dels regals que havia agafat estava de promoció i que pagant-ne un n'hi donaven dos. D'acord, va dir la turista quan va arribar a entendre la indicació que allò que podia agafar estava a l'altra punta de la botiga. Va demanar si l'hi podien anar a buscar. La resposta del dependent va ser inflexible. Ni en pintura. Que si ho volia, que hi anés ella. La dona anglesa, amb flegma, va deixar tot el que volia comprar a la caixa, i se'n va anar de la botiga -i de Barcelona- amb una molt bona imatge mentre el dependent, ofès, mormolava: "És la cultura del client exigent". Aquell mateix migdia, en una restaurant italià del passeig de Gràcia, una altra dona que anava sola va demanar un plat d' spaguetti alle vongole. El cambrer, en prendre nota, li va dir "No le gustarán". Perdó? "¿Los ha probado alguna vez?" ¿Aquí o en una altra banda? "Las almejas con esa salsita no le van a gustar". La dona, que tenia clar el que volia, va demanar igualment la pasta amb cloïsses. El cambrer s'ho va apuntar, perdonant-li la vida. Tanta gent a l'atur amb ganes de treballar i tant d'enze que encara hi ha de cara al públic.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF