Publicitat
Publicitat

No hi ha cap via sense consulta

Aquests últims dies he tingut ocasió de parlar amb diverses personalitats rellevants de la societat catalana que participen en el que s’ha anomenat la tercera via. Per entendre’ns, persones que estarien a favor d’una continuïtat de Catalunya dins de l’estat espanyol, tot i reconèixer que caldria fer en aquest estat profundes reformes territorials, polítiques i econòmiques que en permetessin un millor encaix. En alguns casos són partidaris de fórmules federalistes. En altres parlen de reformes encara més profundes, que de fet serien tot un projecte regeneracionista per a Espanya. A totes les persones amb qui he parlat els he fet la mateixa pregunta: ¿aquesta tercera via vostra passa per la consulta? En tots els casos -repeteixo, partidaris catalans, des del món civil, de la tercera via- la resposta ha estat contundent: naturalment que sí. I en molts casos la continuació ha estat encara més contundent: a hores d’ara, la consulta és més que inevitable, imprescindible.

Gairebé tots, quan n’hem parlat amb més concreció, m’han defensat la idea que el govern espanyol no ha d’oposar-se a la consulta del dia 9 de novembre, i que ha d’acceptar fórmules perquè la consulta pugui ser legal. I, a partir d’aquí, amb els resultats a la mà, començarà el veritable procés: respondre de la millor manera possible a la voluntat dels ciutadans. La tercera via de veritat, la sincera, no tan sols accepta la consulta, sinó que la demana i la necessita. La tercera via passa també per la consulta.

Quan parlem de l’existència d’una tercera via -que existeix a hores d’ara més en el desig d’alguns catalans que en la consciència de la resta dels ciutadans de l’Estat o de les elits polítiques que els representen-és perquè es dóna per descomptada l’existència de dues vies anteriors. Per tant, podríem dir que hi ha hipotèticament tres vies: la independència, la permanència incondicional a Espanya sense que l’Estat faci cap transformació ni cap concessió, i la permanència en una Espanya transformada i millorada per permetre el millor encaix de Catalunya. Jo crec que a Catalunya tothom sap que totes les vies democràtiques de resolució de la qüestió catalana passen per l’estació de la consulta, sigui quina sigui l’estació final a la qual proposin arribar. Vagi on vagi el tren, ha de passar per aquesta estació.

Òbviament hi passa el tren que porta cap a la independència. Hi passa també el tren que porta cap a una hipotètica tercera via. Jo crec que hi passa fins i tot el tren que podria portar democràticament a una permanència sense canvis de Catalunya a Espanya.

Un cop plantejada la reivindicació catalana en termes clars i visibles, Espanya necessita legitimar la seva unitat en la força d’una consulta, en la victòria del no en una consulta sobre la independència. És l’única manera de dir al món que la unitat no és una imposició dels uns sobre els altres, sinó una solució acceptada per la majoria dels catalans. Però també és l’única manera de dir al conjunt dels ciutadans de l’Estat que el projecte espanyol, per mantenir-se, no necessita la imposició o la protecció darrere d’una interpretació restrictiva de la llei, que és prou engrescador i sòlid per poder-se sotmetre al veredicte de les urnes i guanyar-lo. Quin orgull podria haver-hi a Espanya del propi projecte si no creuen que sigui capaç de vèncer a les urnes, si creuen que només es pot mantenir per la imposició o per la hiperprotecció? Com pot il·lusionar el conjunt dels espanyols un projecte que és massa fràgil per arriscar-se a ser votat?

Tots els camins democràtics passen per la consulta, vagin allà on vagin. No hi ha cap via per a la sortida de la situació catalana -o espanyola- que no hi passi. Una consulta lliure i pactada en què pot guanyar el sí o pot guanyar el no. Qualsevol via, porti a la independència de Catalunya, a la transformació d’Espanya o a la conservació del model actual, demana avui la consulta catalana.

Un horitzó sense consulta és un horitzó sense via, sense camí. La via és moviment, projecte, futur. Si no hi ha consulta, al meu parer, no hi ha via, sinó que hi ha pura immobilitat. Trista congelació de les coses. Passant per l’estació de la consulta, la via pot dur a llocs diferents. Fins i tot contradictoris. Només hi ha una manera de no passar per aquesta estació: que el tren s’aturi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF