Publicitat
Publicitat

Albert Manent, el solc a seguir

En Josep Pla el va definir com el català que més escales havia pujat i baixat durant el temps de la resistència. I és que en Manent, com la Balanguera, es va dedicar tota la vida a buidar la filosa del servei al país. Ho va fer amb generositat, amb fe (i de quina mida!), amb patriotisme a prova de menfotismes i dels derrotistes. Com podia ser ell un derrotista si havia recollit amb molt poques mans més el país de terra i l’havia servit fins a retornar-lo a la dignitat actual?

L’Albert Manent ha estat per a més de tres i de quatre generacions un exemple del que hem de fer individualment per reeixir col·lectivament. S’hi podia estar més o menys d’acord, però mai no he trobat ningú que no el respectés. Val la pena recordar-lo, avui que ha tornat a la casa del Pare, a través d’un triangle que en pot esbossar una glossa.

1. La militància política i cultural: l’Albert Manent no s’hi va posar per poc. Va dedicar la vida a militar en el catalanisme. Ho feia ell i animava tanta gent com podia a militar-hi. No demanava res a canvi. Fins i tot era comprensiu amb les febleses. Mai, però, amb els cinismes ni amb les traïcions. Les coneixia totes, per cert. Sabia qui era qui, les relacions dels uns amb els altres. Sempre alerta, l’Albert Manent feia respecte perquè els més llestos “dels altres” sabien que els podia desemmascarar amb dues frases ben construïdes. A l’Albert Manent no li van caure els anells per pujar i baixar escales, ni per dedicar-se a les cases regionals, ni per organitzar premis literaris, ni campanyes per difondre el fet català aquí i allà, quan encara ningú no tenia el que s’ha de tenir per fer aquestes coses amb eficàcia i resultats tangibles. L’Albert Manent va ser un home del president Pujol. En tot i per a tot. Vull dir que va ser un home fidel al cap del país, i també al cap del seu partit, de Convergència Democràtica de Catalunya. Ho va ser tanmateix sense les dèries sectàries que el partidisme mal entès acostuma a comportar. L’Albert Manent ens va ensenyar a valorar les aportacions dels adversaris, a apartar els baladrers incultes i banalitzants, a no fer cas de les provocacions. Una de les seves frases preferides era la de Talleyrand: “La indignació és el menys polític dels sentiments”.

2. La fe cristiana i l’esperança del Concili Vaticà II. Tal com diria l’eminent teòleg Rovira Belloso (bon amic de l’Albert, per cert), en Manent era un vidu de Joan XXIII. L’esperança conciliar, l’aire de joventut i de recuperació de l’essència evangèlica, de bona nova per a la humanitat basada en l’Amor de Qui tot ho és i de Qui tot ho pot, van amarar la seva vida. Li havia sentit dir molts cops que la seva vocació de servei al país no sabia si començava per la fe o pel catalanisme. Ho veia tot plegat com una unitat inseparable. Atenció: no era una fe fanàtica, com tampoc no professava un catalanisme cec. Més aviat vivia una fe estantissa però voluntariosa, decididament militant en el servei, que no en el proselitisme; igualment en paral·lel militava en un catalanisme obert i integrador, pendent de les darreres tendències del món de les idees i de la literatura. En aquest sentit l’Albert era un home d’Església, un home del poble de Déu fent camí, tan ben definit en les conclusions conciliars, i posteriorment en documents tan importants per a tots nosaltres com Arrels cristianes de Catalunya, escrit per l’enyorat bisbe Carrera.

3. Els llibres i els articles: l’Albert Manent, fent honor al seu cognom, va escriure molt. Hi ha qui diu que va escriure massa, però sense dedicar-se a fer una gran obra. Potser és cert. El que passa és que ell havia triat missió a la vida, i “la gran obra” per a la qual sens dubte estava capacitat, ja fos en el camp de la història de la llengua i la literatura, ja fos en el camp de la poesia, feia nosa al propòsit que el movia a viure: recuperar el país, fer que no se’n perdés la memòria. D’aquí els seus magnífics llibres de retrats, els seus llibres de records matisadament personals, sempre oberts a la història col·lectiva dels Països Catalans; d’aquí els seus reculls onomàstics, els reculls dels noms del núvols; d’aquí l’anàlisi de les conseqüències de la guerra, sense impostures intel·lectuals i sense hipocresies personals o familiars. Val la pena llegir el que deu ser el darrer article, publicat a Serra d’Or, sobre el seu amic J.M. Castellet. Amics d’una vida, còmplices, i al mateix temps en una permanent discussió sobre la cultura del país.

En Manent ja no trucarà a casa a deshores, ni dinarem més a la Fonda Espanya, ni ens recomanarà aquesta o aquella lectura. Ara haurem de buidar la filosa nosaltres sols, teixint de tradicions i d’esperances la senyera per al jovent. El seu exemple farà que no defallim.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF