Francesc Canosa: “El periodisme és la pastanaga del país: el fa caminar per explicar-se”

BarcelonaEls que llegeixin els seus articles saben que és un disparador compulsiu de metàfores. Puc certificar que, en persona, les dispara amb una total naturalitat (i sentit). I, així, parlant de la història del periodisme d’aquest país, apareixen a la conversa ous, gallines, pastanagues i espermatozous.

A la introducció diu que la premsa explica el país. Quin país relata, concretament?

Com passa amb l’economia, la societat o la cultura, el periodisme català és tant fruit de les adversitats com de les oportunitats del país. És allò que diem que els catalans de les pedres en fa pans. Vam fer una Revolució Industrial amb una sabata i una espardenya. Els catalans som Homo economicus i, crec també, Homo periodicus. Que si ens remetem al llatí vol dir allò que et vas trobant pel camí de manera successiva i periòdica. Aquest esperit de superar limitacions és ben bé el que més identifica Catalunya i els catalans. I el periodisme català mostra, també, just aquesta necessitat constant del país d’explicar-se a si mateix.

El fet de ser nació sense estat ha sigut un factor determinant.

Esclar, perquè Catalunya sempre ha hagut de simular, fingir tenir el que no té. I, per tant, el periodisme acaba sent simbòlic i metafòric d’un país que ha hagut de crear sempre estructures de paraestat en l’àmbit econòmic, cultural, social i, també, en el periodístic. I això explica per què sovint Catalunya s’ha hagut d’avançar als temps. Entris per on entris al timeline de la història del periodisme, t’ho trobes. Catalunya ha sigut pionera en el món digital, però si vas més enrere, durant la República ja hi havia una voluntat d’instaurar una televisió pròpia. Amb la ràdio, el mateix. O la premsa de masses, com les gasetes, que és el primer concepte de periòdic.

Però tots els països utilitzen el periodisme per explicar-se.

Sí, però en el cas català això és molt conscient i explícit. A mi m’agrada molt una frase d’Enric Prat de la Riba, que molta gent oblida que també va ser periodista, com d’altra banda ho han sigut molts dels polítics del nostre país. Quan crea La Veu de Catalunya, que és el gran diari del planter, resumeix el mitjà en una sola frase: “Un país en un diari”. I, si ens hi fixem, tots els mitjans de Catalunya han intentat fer això, tant els públics com els privats: TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, l’ARA...

¿Hi ha país perquè tenim un periodisme que el pensa, o bé hi ha periodisme propi perquè hi ha un país que el genera?

Hi ha periodisme perquè hi ha país. Ho deia Vicenç Vives: “Hi ha voluntat de ser”. Hi ha periodisme perquè hi ha pastanaga. El burro, perquè es mogui, necessita una pastanaga, si no no es mou. El periodisme és la pastanaga del país: el fa caminar, per explicar-se. En tot cas, els mitjans són només els formats. I cada temps necessita un format. Quan els modernistes creaven revistes, aleshores les revistes eren el format. Després van ser els diaris dels noucentistes, després les ràdios, després la televisió i ara és la xarxa. Per entendre’ns: l’espermatozou és català i la reproducció aleshores sí que és periodística.

La història del periodisme al país és una història de modernitats però també una història de silencis: el franquisme, els decrets de Nova Planta... ¿Patim encara les conseqüències d’aquestes repressions?

I tant. Què està ara molt de moda i tothom en parla? Allò que els nord-americans en diuen non-fiction, que és el periodisme de no-ficció: Gay Talese, tots els llatinoamericans, els “ nuevos cronistas ”... Doncs resulta que als anys 20 i als anys 30, els catalans ja fèiem periodisme de no-ficció! No se’l va inventar pas Truman Capote: Pla era un periodista de no-ficció. Josep Maria Planes, Irene Polo, Domènec de Bellmunt, etcètera. Ja es feia tot això. I es va perdre.

Els autors que esmenta no són pas coneguts pel gruix de nous llicenciats en periodisme.

Els nord-americans tenen un cànon periodístic. Els catalans, no. L’obra que he dirigit té tres volums: el primer va dels inicis a la Guerra Civil, el segon volum és el del franquisme, i el tercer de la Transició fins ara. Jo volia que quedés molt clar el coitus interruptus de la guerra, perquè la guerra explica moltes coses: la tragèdia, els exilis, les morts... Com explicava Josep Maria Lladó, el 1940 un 80% dels periodistes catalans estaven a l’exili. Això és l’exili de la realitat i és un país que deixa d’explicar-se. I aquest coitus interruptus provoca que no hi hagi, al 2016, la reproducció periodística d’una tradició o la creació d’un cànon. Sort d’autors com Casasús, Figueres, Guillamet, Tresserras, Marín... que als anys setanta i vuitanta deixen una base d’estudi. I hi ha un dia -jo m’hi incloc- que tot de gent descobrim una cosa molt forta: es pot escriure en català d’una manera que ningú ens havia ensenyat i que, a mi, em recorda com es parlava a casa meva. Però va ser una descoberta tardana.

Quin autor l’hi va fer veure?

Va haver-hi un moment que es va obrir una porta: el món de la barreja de ficció i realitat, que jo vaig descobrir amb Joan Sales. Per la part d’Incerta glòria de ficció i per la part de les Cartes a Màrius Torres de realitat. Això em transporta al primer terç del segle XX saltant-me la Transició. I allà és on descobreixo gent que no està considerada de primer nivell. Però jo sempre dic el mateix: un país que menysprea els segons no pot arribar a ser primer. És a dir, nosaltres tenim una classe mitjana periodística que, com totes les classes mitjanes, fan moviment d’acordió i donen múscul perquè hi hagi després gent que s’elevi. I aquesta classe estava absolutament dinamitada.

Quin periodista d’aquesta classe mitjana li agradaria reivindicar?

Domènec de Bellmunt. A mi em sembla un dels primers reporters moderns i injustament oblidat. Va ser un pioner del reportatge. Cal tenir present que el reportatge era, aleshores, el format per explicar el nou temps. Els temps de la República, que eren temps polièdrics i complexos, ja no es podien explicar només amb notícies.

Aquests anys parlem dels mitjans en termes de crisi i precarietat. Però, ¿hi ha hagut alguna època en la qual el periodista pogués viure a cos de rei?

No tenim assumit que el periodisme sempre ha sigut duríssim. Si anem als anys 20 o 30... el periodista ja és multitasca! No té una sola feina. Treballa en més d’un diari, o bé molts són advocats, funcionaris... Per exemple, Eugeni Xammar, que treballava de corresponsal a Alemanya, explica com es guanyava la vida: fent cadenes d’articles per a diaris llatinoamericans, més el que li paguen a La Veu de Catalunya, més les traduccions que fa i també les classes. Per tant, el que ha passat els últims 30 anys, amb grans mitjans i grans sous... això s’ha acabat. Hi ha una escletxa creixent entre un món de dinosaures i un de gaseles. I als grans mitjans els costa molt moure’s en un món de gaseles.

Els dinosaures van acabar extingint-se.

Potser és políticament incorrecte dir-ho, però hi ha massa mitjans. És que als mitjans els ha passat el mateix que al cinema. El cinema ha perdut la gestió col·lectiva dels somnis. Avui en dia el cinema ja no fa somiar. I el periodisme ha perdut la gestió col·lectiva de la realitat. Abans hi havia una carretera i tothom passava per aquella carretera. Ara hi ha mil carreteres, que són les que expliquen, a trossos, la realitat. I això passa per factors econòmics, però també perquè molts mitjans han deixat de mirar la realitat.

¿A qui s’adreça la història del periodisme que ha dirigit?

Té una voluntat popular, en el sentit que qualsevol persona, sense tenir cap tipus de coneixement, pot aprendre la història del periodisme a Catalunya, que és paral·lela a la història del país. El llibre, tot i ser lineal, beu molt del format de revista, i això és trencador. El pots obrir per on vulguis, que et pot interessar. I amb aquests volums expliquem la història del periodisme a Catalunya d’una manera que no s’ha explicat mai, perquè al marge de la part textual, conté també una història del periodisme visual. És un llibre que té mil imatges.

Cada capítol s’ha encarregat a un especialista. ¿No hi ha el perill que cadascú hi aboqui les seves fòbies i fílies?

Si tu mires la nòmina de les quaranta persones que hi han escrit, t’adones que és molt híbrida: des de gent que té un perfil acadèmic fins a gent que té un vessant molt més periodístic. A cada capítol, la persona estava pensada no només perquè coneix allò, des d’un punt de vista de solvència, sinó perquè és la persona més adequada. Amb totes les limitacions que implica. Al final estem parlant de capítols que no deixen de ser un resum perquè hi ha unes limitacions temporals.

‘Història del periodisme de Catalunya’

L’editorial Sàpiens ha editat els tres volums de la Història de periodisme de Catalunya, que dirigeix Francesc Canosa. El primer dels llibres abraça des dels inicis fins a la Guerra Civil. El segon volum correspon al franquisme. I el tercer es dedica a l’evolució des de la Transició fins als nostres dies.

L’obra està plantejada com una introducció, en clau divulgativa, a la història del periodisme. El seu plantejament és molt visual -prop d’un miler de fotografies i portades guarneixen el treball- i una quarantena de firmes han escrit els diferents capítols, segons l’especialització de cadascú. Al marge de les grans divisions temàtiques, els llibres aprofundeixen en algunes anècdotes i personatges en concret. La voluntat, en tot cas, és arribar al públic generalista, que no té un coneixement previ sobre la matèria i que pot entrar-hi a partir dels capítols independents que més li interessin.