Publicitat
Publicitat

"La tenacitat permet assolir fites inabastables"

Alba del vespre acaba amb una cita d'Aristòtil que dóna una bona clau d'interpretació del llibre: "Es pot dir, doncs, que el vespre és la vellesa del dia o, com Empèdocles, que la vellesa és el vespre de la vida o el crepuscle de la vida ".

Aquest és el llibre més personal dels que he escrit en els últims anys. En la meva obra hi ha tres braços: el del diàleg amb artistes com Francesc Guitart i Antonio Hervás, el de la traducció -una manera de convertir en part de la meva biografia obres d'autors que m'interessen i que estimo- i el de l'obra pròpia. Alba del vespre neix d'una experiència del temps i de la relació amb el paisatge, de la consciència del jo menor integrat en un jo major. Hi ha un exercici d'introspecció respecte del que sóc i en relació amb el que he sigut.

La pèrdua hi és força present.

La pèrdua i el dolor, sí: però no els associo amb experiències determinades, sinó amb un moment vital. L'alba del vespre remet al moment culminant del dia, en què la llum adquireix la intensitat del foc. És el pròleg de la nit i de la penombra: la seva llum subtil i feridora anuncia també l'aurora que vindrà.

En un dels poemes llegim: "L'alba del vespre alena solitud".

El llibre té algun punt de tràgic, però no ho és del tot. Sóc vital i compromès amb el goig de ser, la tendresa i la llum. El llibre intenta comprendre el naufragi de la vida, que pot arribar a ser radical, quan l'experiència de viure està centrada en el jo més egòtic i possessiu del món. Quan aquesta experiència és més compartida, generosa i joiosa deixa de ser una paraula tan tràgica i esfereïdora.

"La llàgrima és un estany de llum i de dolor", escriu.

La llàgrima et fa sentir viu, t'integra en l'experiència. Quan plores, en el fons vols dir que la vida et commou, que no et deixes enrigidir, enfustar ni emmarbrar. No esquivo la llàgrima, però tampoc m'hi rabejo.

Els somnis continuen fent acte de presència en alguns poemes. Hi ha dedicat llibres sencers, com ara Ulls encendrats (3i4, 2005).

La tensió entre el jo despert i el jo que somia és molt present en bona part dels meus llibres. La nostra percepció de la realitat queda condicionada pel jo del somni, que té a veure amb la ingenuïtat i amb la naturalesa subjectiva de la mirada. Hi ha un punt de somni en tot el que fem, en com sentim i en com ens commovem i ens deixem impressionar. " We are such stuff as dreams are made on ", diu Shakespeare: "Som fets de la matèria dels somnis". Renunciar al somni és renunciar a una part del tot configuradora de la nostra experiència.

En alguns poemes d' Alba del vespre , el mar és un lloc on trobar-hi recer "entre memòria i somni". En d'altres representa la mort.

Venim del mar -per a mi és un consol-, i al mateix temps és l'espai on es dilueix tot el que som. El mar és una de les experiències més absolutes: mirant-lo et sents ínfim i al mateix temps ets partícip de la immensitat.

L'any que ve en farà trenta que va aparèixer Vida endins , el seu poemari de debut.

El vaig publicar a Moll gràcies al meu primer padrí literari, Josep Maria Llompart. Hi ha una relació amb les imatges que en el fons reconec avui com un dels trets que ajuden a entendre la meva poesia, que té una certa plasticitat i que, encara que aparentment no ho sembli, té una ambició transgressora. També hi ha una certa musicalitat comuna: la forma en poesia m'interessa no pas des del punt de vista d'un esquelet inamovible que es torna cotilla, sinó com a partitura, melodia, paisatge sonor on el que necessites dir troba la seva pell.

Durant aquestes tres dècades ha vist com evolucionava la poesia catalana. Què en destacaria?

Quan vaig començar a escriure era un món amb unes figures molt eminents. Hi havia Espriu, Pere Quart, Foix i Vinyoli, i figures més populars com les de Martí i Pol i Estellés. Entre llavors i ara hi ha hagut canvis fecundíssims: la sensació és esplèndida. Em sento feliç de formar part d'un món literari tan vital, tan ple de nous llenguatges, noves perspectives i noves ambicions. El panorama de la poesia catalana actual és ric i polièdric, és un arbre frondós. Hi ha unes quantes veus que quan són situades al context internacional són lluents i poderoses.

La seva col·laboració en la confecció del Diccionari etimològic de Joan Coromines és força coneguda. Ho és menys que també va treballar amb Antoni Badia i Margarit.

Coromines em va permetre reconnectar amb el món de la República. Era un personatge erudit i apassionat, vehement i rigorosíssim, ambiciós i auster. Badia i Margarit és de la generació posterior, un home més cordial i planer. Quan era rector de la universitat va acceptar treballar amb l'alumne de vint anys que era jo. L'experiència posterior amb el Diccionari etimològic va ser molt positiva. Recordo l'aclaparament que sentia quan veia les muntanyes de cèdules del diccionari. Em sentia incapaç de gestionar tota aquesta informació... Treballar amb Coromines em va ensenyar fins a quin punt la tenacitat permet assolir fites inabastables.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF