Publicitat
Publicitat

IMMIGRACIÓ: LA CARA FEMENINA

Les dones immigrants, les noves caps de família

Creix el nombre de dones que abandonen el seu país per decisió pròpia

La Becky té 26 anys i ja ha intentat emigrar a Europa dos cops. En el trajecte que separa Benin City, la ciutat nigeriana on viu, de la costa de Líbia -s’hi va estar dos mesos esperant per embarcar-se en un vaixell cap a Itàlia i va acabar girant cua quan va esclatar la revolta contra Gaddafi- va veure morir dos companys de viatge, per les difícils condicions de la travessia. Però, tot i així, està decidida a tornar a intentar-ho quan en tingui l’oportunitat. La seva història ha quedat gravada a El viatge de Becky, un documental de l’antropòloga i investigadora de l’Institut Danès d’Estudis Internacionals Sine Plambech.

“Les nigerianes que arriben a Europa avui dia es poden dividir en dos grups: les que viatgen per ajudar les seves famílies però no tenen fills, de manera que somien també a estudiar a Europa i quedar-s’hi més temps [com és el cas de la Becky], i les dones més grans, de més de 30 anys, que emigren després de divorciar-se i deixen els fills a Nigèria per enviar-los diners o portar-los a viure aquí més endavant”, explica Plambech, que va visitar Barcelona per participar en el congrés Dona, migracions i canvi sociocultural, organitzat per l’Institut de Recerca de la Universitat de l’ONU sobre Globalització, Cultura i Mobilitat.

Plambech exemplifica amb el cas nigerià “els canvis que s’estan produint en molts països d’origen de la immigració internacional, que cada cop són més dependents de les remeses que els envien les dones”. De fet, una investigació recent del think tank Knomad, vinculat al Banc Mundial, destaca que moltes famílies “prefereixen que les que emigrin siguin les filles, ja que creuen que són molt més propenses a enviar remeses de diners que els fills”.

Segons aquest informe, les dones envien remeses als familiars que es queden a casa de manera “més freqüent i més estable” que els homes, i els acostumen a enviar també una proporció més alta dels seus ingressos, “malgrat que la quantitat final pot ser similar perquè els seus salaris també acostumen a ser més baixos” que els dels homes. A més, mentre que els homes envien els seus diners a un grup familiar més concentrat, les dones “donen suport a una xarxa molt més extensa de familiars”, afegeix l’estudi.

Un 52% dels immigrants, al nord

En termes globals, el nombre de dones que emigren no ha variat gaire en els últims 20 anys: són poc més de la meitat dels 232 milions d’immigrants que hi ha al món. Però en la distribució per regions sí que hi trobem un augment de la presència femenina que emigra “cap a totes les regions excepte l’Àfrica i l’Àsia”, segons dades de l’ONU.

Les dones són el 52% dels immigrants que viuen en països desenvolupats, lleugerament per sobre del 51% que eren el 1990. En canvi, s’ha reduït el nombre de dones en les migracions sud-sud, que ha passat del 46% de l’any 1990 al 43% actual, a causa sobretot de l’augment de la migració masculina cap a l’Àsia per la demanda de mà d’obra immigrant als països productors de petroli.

“Les dones sempre han sigut immigrants”, destaca Parvati Nair, directora de l’Institut sobre Globalització, Cultura i Mobilitat de la Universitat de l’ONU. Però si bé les xifres no denoten un canvi de tendència molt acusat, el perfil de dona immigrant sí que ha canviat. Si fa temps la majoria de dones arribaven als països del nord per la via de la reagrupació familiar, seguint en molts casos el marit, ara cada cop més són elles les que decideixen marxar de manera independent.

La crisi en els països receptors no ha frenat el flux de la immigració, només n’ha alentit el creixement. De fet, per a les dones la crisi ha generat noves demandes laborals en l’economia submergida, principalment en el sector de la cura i l’atenció social, com explica Sarah Gammage, l’assessora política de l’Agència de l’ONU per les Dones. “L’erosió dels sistemes de protecció social [per la crisi] porta moltes llars a recórrer al mercat informal per contractar una cangur o una cuidadora per a persones grans”, assenyala. Als Estats Units, per exemple, la crisi ha incrementat molt la demanda laboral en aquest mercat informal, en un país amb un sistema de protecció i sindical molt més dèbil que l’europeu. Gammage destaca la “pèrdua” per al país d’acollida que suposa aquest fenomen, en no ser capaç de reconèixer les habilitats reals d’aquestes dones i proveir-les d’un accés més just al mercat de treball. “Moltes són mestres o tenen carreres universitàries”, diu.

De fet, el Knomad alerta que “la segregació de gènere en els mercats laborals i les polítiques migratòries, que ofereix oportunitats diferents a homes i dones, pot empènyer les dones, sobretot les de baixa formació, cap a canals migratoris més perillosos, menys regulats i amb retribucions més baixes”. Per això, segons aquest think tank, “les dones poden ser més vulnerables a la corrupció, el tràfic i la violència”.

Comercialització de la migració

I és que una altra de les tendències constatades en els fluxos de la migració mundial, segons Gammage, és el creixement de les “xarxes criminals i de tràfic de persones”, que han convertit els immigrants en “mercaderia” i que tenen com a conseqüència “un cost molt més elevat per als immigrants i un increment dels casos d’esclavitud per pagar el deute”.

“Hem de ser conscients de les conseqüències humanes de les polítiques migratòries restrictives”, remarca Parvati Nair, que atribueix el creixement de les màfies a la política de “portes tancades” de la UE. Com més difícil és entrar a Europa, més car i perillós resulta el viatge per als immigrants.

“Però no deixaran de venir”, com no ho han fet tampoc durant la crisi, apunta Nair, que matisa: “No és que els seus països d’origen siguin llocs terribles. És cert que tenen problemes molt greus, però més que falta de desenvolupament el que els empeny és la falta d’igualtat” i la recerca d’una vida millor. La investigadora destaca el paper que hi juga el sistema de divises: només 20 euros o dòlars guanyats als països rics són molts diners en la moneda local per pagar les necessitats de les famílies que s’han quedat a casa.

“La Becky no s’està morint de gana -explica Plumbech-, però té somnis i aspiracions”, i veu que l’única manera de complir-los és marxant de Nigèria. La Becky també té assumit que un cop sigui a Europa haurà de pagar el deute pel seu viatge a través del sexe i “ho accepta com la solució als seus problemes”. “Les primeres dones nigerianes que viatjaven a Barcelona no sabien a què hi anaven. Ara hi ha tanta informació que totes ho saben. Són conscients que vénen a prostituir-se. El que no saben -adverteix Plumbech- són les condicions en què ho hauran de fer ni quants clients hauran de tenir fins a saldar el seu deute”. Un deute que pot acabar pujant fins als 50.000 euros.

Uns 390.000 milions en remeses al sud

Les remeses de la immigració cap als països en vies de desenvolupament han crescut fins als 389.000 milions d’euros el 2014, un 4,4% més que el 2013, segons l’últim informe del Banc Mundial. Tot i així, per a aquest 2015 s’espera que només creixi un 1%, fins als 392.000 milions, pels efectes que la recessió russa i la depreciació del ruble tindran sobre els immigrants de la zona. L’informe, de l’abril passat, va elevar la xifra definitiva d’immigrants al món als 247 milions, per sobre de l’estimació de l’ONU de 232. Es preveu que el 2015 siguin 250 milions.