Gaza, una guerra a la recerca de mediador
Egipte ha perdut la capacitat de pressió i cap altre país aconsegueix omplir el buit
El CaireDes del començament de l’última guerra de Gaza, la comunitat internacional assisteix impotent al macabre degoteig de víctimes civils, pràcticament totes del bàndol palestí. Cada dia la premsa es fa ressò de declaracions de consternació dels líders mundials, de contactes d’alt nivell diplomàtic i de noves iniciatives d’alto al foc. Però ningú sembla capaç de trobar la fórmula que posi fi a una crisi que està a punt de convertir-se en la més cruenta a la zona des de la Segona Intifada.
En les últimes dècades el paper de mediador havia correspost a Egipte. El país àrab més populós i estendard del panarabisme sota el lideratge del rais Nasser té frontera amb Gaza i un acord de pau amb Israel. Egipte és un dels pocs estats capaços d’exercir d’interlocutors amb tots dos bàndols, una condició que es veu reforçada per la seva aliança estratègica amb els EUA. Tothom sap que qualsevol proposta egípcia té la benedicció de l’única superpotència mundial.
Trencat el lligam amb Hamàs
Això va ser així durant l’era Mubàrak i també després de la Revolució. Aquest dossier sempre ha estat en mans dels serveis d’intel·ligència, liderats fins al 2011 per l’astut Omar Suleiman. En l’anterior guerra de Gaza, a la tardor del 2012, la influència d’Egipte encara era més profunda, ja que el seu president era Mohammed Mursi, un dels líders dels Germans Musulmans. Hamàs no només comparteix ideologia amb la confraria, sinó que neix de la seva matriu i fins i tot està afiliada a la seva organització internacional.
Tanmateix, després del cop d’estat a Egipte de l’estiu passat tot va canviar radicalment. El govern egipci va acusar Hamàs d’estar involucrat en els atacs de la insurgència islamista contra les forces de seguretat egípcies al Sinaí, i una sentència judicial va prohibir les seves activitats dins el país. L’agre fractura entre el Caire i la milícia islamista no només ha reduït la capacitat de pressió del govern egipci, sinó que ha compromès la seva credibilitat com a mediador imparcial.
La proposta de treva egípcia de la setmana passada no recollia la principal demanda de Hamàs, la fi del bloqueig de la franja, i per això la va rebutjar. De fet, un portaveu de l’organització islamista va assegurar que ni tan sols els havien consultat sobre el contingut del document. Alguns analistes creuen que l’actitud del rais egipci, Abdel Fattah al-Sissi, respon al fet que no veia amb mals ulls la prolongació del conflicte. La seva condemna pública de l’ofensiva israeliana serien senzillament llàgrimes de cocodril.
“Els egipcis sembla que han assumit que una continuació del conflicte, per ara, és positiu per als seus interessos. Els israelians estan castigant Hamàs a un petit cost o sense cost per a Egipte”, sosté l’analista Steven Cook en un article a la revista Foreign Policy.
En aquesta situació, dos països han aparegut en l’escena internacional per intentar ocupar el buit deixat per Egipte: Turquia i Qatar. Tots dos eren aliats de Mursi i mantenen bones relacions amb els líders de Hamàs. El problema és que s’han anat distanciant d’Israel, país que reconeixen diplomàticament, cosa que els inhabilita com a mediadors.
Per acabar de dificultar la tasca negociadora, no hi ha cap sintonia entre els actuals governs d’Israel i els EUA, estrets aliats des de fa cinc dècades. Així doncs, les diverses veus i propostes de la comunitat internacional s’han convertit en una mena de cacofonia silenciada reiteradament per les bombes.
