Publicitat
Publicitat

El crit d’independència

Quan el millor del partit és l’afició i el crit d’independència del minut 17.14, malament rai. L’Atlètic de Madrid de Diego Simeone va treure petroli a la manera que ho havien fet, en anys anteriors, l’Inter i el Chelsea de Mourinho. La fórmula és coneguda. Un bon porter, onze homes tancats a l’àrea, rascar tant com permet el reglament i fiar-ho tot a marcar algun gol. No marca Villa, que fora de l’àrea continua sent una ànima en pena. No marca Diego Costa, que va arriscar massa jugant i va acabar trencat. I, ves per on, va marcar l’altre Diego, un fitxatge d’hivern que, fins ara, quan saltava al camp desgavellava el joc d’atac del seu equip. Però ahir, el Barça va badar tres segons i va encaixar un gol caríssim. Iniesta, amb la lliçó apresa, havia tallat un contraatac amb una falta tàctica que li va valer una groga. Amb la targeta al sarró, l’Atlètic treu la falta al mig del camp mentre el Barça està agafant aire i ressituant-se massa a poc a poc. Amb molt poc, van fer un gol. Diego Ribas va rebre sol i va xutar des de la quinta forca amb una canonada que potser no hauria aturat ni el millor Valdés.

Neymar, en l’única jugada de mèrit, en la primera vegada que arrencava pel seu costat -l’esquerra- i en l’única ocasió que el Barça va saber fer una passada al lateral d’un defensa matalasser, va marcar el gol que deixa l’eliminatòria en taules. Novament, un empat entre els dos equips aquesta temporada. Ara, per classificar-nos per a semifinals caldrà que el Barça abandoni el pentàgon, que deixi Cesc a la banqueta i que jugui amb dos extrems, que tots juguin amb la intensitat d’Alba i d’Alexis, que Alves passi pilotes en lloc de melons i, sobretot, que Messi tingui la seva nit. Quan Messi hi és, Messi marca i el Barça té opcions a tot. Si el marcatge que va patir ahir va ser civil o criminal, al Calderón encara li buscaran més la cama. De Godín, quin destraler, hi ha imatges al YouTube que demostren clarament que saben on se li ha de donar la puntada. Aquest és el sistema de Simeone. El cholisme és això. Rep elogis unànimes perquè ha fet un equip a partir de triscar de valent. Recordem, però, què dèiem quan tastàvem aquesta mateixa recepta en mans d’un equip de Mourinho. Lamentable. Això sí, poden guanyar la Lliga i la Champions. Això és el resultadisme pur. El Barça de Martino, massa poruc a la banqueta, ja ha guanyat consecutivament a camp del Madrid i a camp de l’Espanyol. Habitualment, el Manzanares, se’ns dóna molt millor. Jo ho veig amb optimisme.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF