Publicitat
Publicitat

TRIBUNALS

Blesa: "Ni Hisenda ni el Banc d’Espanya van dir res en 23 anys"

L'expresident de Caja Madrid culpa el seu antecessor d’idear les ‘black’

L’expresident de Caja Madrid Miguel Blesa va optar ahir per encendre el ventilador en el seu al·legat de defensa davant de la jutge que dirigeix el judici oral per les targetes opaques que l’entitat va tenir durant la seva presidència i la de Rodrigo Rato. En la primera jornada de declaracions dels acusats, en què només va acabar declarant ell -Rato ho farà dimarts-, Blesa va assegurar que ni Hisenda ni el Banc d’Espanya van censurar aquest sistema de retribucions que segons els indicis del jutge era opac, i que no pagava impostos a l’Agència Tributària. També va assenyalar l’anterior president de l’entitat Jaime Terceiro com a responsable de la creació del sistema de remuneració ocult i es va espolsar la responsabilitat per la falta de tributació d’aquestes targetes.

Segons el relat de Blesa, ell va rebre la targeta de mans de l’exdirector general Miguel Ángel Montero quan era conseller de Caja Madrid i no president, el 1994. Aleshores el president era Terceiro i, segons va explicar, el sistema s’havia creat uns anys abans, el 1988. “Em va precisar que era una targeta per a despeses de lliure disposició”, va afirmar a preguntes del fiscal (només li va respondre a ell i al seu advocat, i no a les acusacions). Blesa va asseverar que no va preguntar “per confiança” quina era la naturalesa tributària d’aquelles targetes. “Durant 23 anys ni Hisenda ni el Banc d’Espanya no van posar cap impediment”, va reiterar l’exbanquer.

Segons la seva versió, els consellers i ell mateix eren conscients que les targetes eren un “complement retributiu”, és a dir, part del seu sou, i no una targeta per a despeses de representació -tenien una altra Visa per a aquest objectiu, que no tenia límit-. Per això no van creure mai que s’haguessin de justificar les despeses que es pagaven amb elles. Com a complement retributiu, estaria subjecte al pagament de l’IRPF, però no van fer-les constar en les seves declaracions de la renda perquè tenien “la creença” que l’entitat ja practicava les retencions pertinents pels diners que es gastaven amb aquestes targetes, cosa que no feia.

Blesa també va negar la naturalesa oculta de les black, i va assegurar que tant els reguladors com els auditors tenien “pistes” per detectar-ne l’existència. Segons ell, els imports pagats als consellers i directius a través d’aquest sistema eren coneguts pel Banc d’Espanya i per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), perquè figuraven en els informes d’auditoria. Tot i així, estaven agregats en el paquet de retribució de directius, i no separats. Precisament aquesta és la defensa que fa el Banc d’Espanya de la seva actuació: que no podia saber com es pagaven els diners, perquè només rebien un excel amb imports totals, recorda un portaveu del supervisor bancari.

Els límits eren “operatius”

El fiscal també va qüestionar Blesa sobre els constants augments del límit de la targeta, els quals, va admetre, es van fer per decisió seva durant la seva etapa de president. Segons el seu relat, no es tractava d’una remuneració sense fi, sinó només d’un “límit operatiu” per motius de seguretat. És a dir, un conseller podia demanar aixecar el límit durant un mes concret, perquè tenia més despeses, però després es tornava a abaixar, i mai rebia més remuneració de la que li tocava a l’any.

Blesa, que va presidir Caja Madrid entre el 1996 i el 2010, s’enfronta a una petició del fiscal de sis anys de presó i una multa de 108.000 euros. Va gastar de forma directa 436.688,42 euros amb la targeta black,encara que se li reclama una indemnització que comprèn la quantitat completa que van gastar els consellers i alts càrrecs durant el seu mandat, 9,3 milions. Abans de prendre declaració a Blesa, la jutge va decidir no acceptar l’intent de recusació que va fer la defensa de l’exbanquer i de Rodrigo Rato, que volien fer fora el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària i Bankia de les acusacions, perquè entenen que els perjudicats no van ser ells, sinó la Fundació Caja Madrid, que no és acusació.