Publicitat
Publicitat

El valor afegit

Una ‘Tosca’ amb homenatge a Joan Pons i la presència de Fiorenza Cedolins

Les circumstàncies m’obliguen a fer una crítica no gaire convencional pel que fa a la Tosca que diumenge s’estrenà al teatre Principal de Ciutat, segona entrega de la 21a Temporada d’Òpera, que no són poques. Una estrena amb valor afegit, com que es tractés d’una funció amb homenatge a Joan Pons, que no sols rebé una placa commemorativa de mans del Molt Honorable President del Govern les Illes Balears, perquè també es vestí i cantà Scarpia, i que quan comparegué a l’escenari fou rebut amb una sonora, molt sonora, xiulada i escridassat, no sé si per raons polítiques, culturals o perquè es movia per l’escenari com si trepitgés ous, i clar, quan un ho fa malament sobre un escenari el xiulen. Podeu triar. A l’entrada hi vaig poder veure la Molt Honorable Presidenta del Consell Insular, però no pujà a retre l’homenatge esmenat, i tot d’una, sibil·linament, vaig pensar, no es vol fer la foto amb Bauzá. Però no, era que havia partit al primer descans i ja s’havia fet la foto abans que arribés “ell”, el “trepitjaous”, el que és l’habitual en la presidenta, almanco, causalment, a tots els esdeveniments, o no tant, que jo hi era. I això em dóna peu per dir que “ella”, l’altra, la tan sols Honorable i crec que per ventura Consellera també hi era, però tampoc no pujà a l’escenari per retre homenatge al seu paisà, no fos cosa que li canviés el nom i li digués Juan Puentes, per exemple. El conseller d’Educació també féu acte de presència.

Exhaurida la crònica social, destacar un altre valor afegit, la presència al repartiment de Fiorenza Cedolins, arribada directament des del Liceu, on també havia interpretat Floria Tosca, amb la qual cosa està clar el nivell de la reconeguda soprano, que no fou la més aplaudida per la senzilla raó que al costat hi havia un Scarpia que potser no seria exagerat anomenar-lo un dels millors Scarpia que ha donat el món de l’òpera, i molts altres personatges, però em quedo especialment i subjectivament amb aquest, vés a saber per què. El moment especialment entranyable no fou al final de la funció, quan rebia la calor del públic que omplia el Principal; va ser poc abans de la conclusió del primer acte, quan comparegué, sobre l’escenari, majestuós, amb una presència sobirana i, abans que obrís la boca, fou saludat amb una salva d’aplaudiments, d’aquests que posen la pell de gallina, que et deixen el cor encongit per l’emoció d’ésser-hi. Tot plegat, una bona Tosca, dirigida musicalment pel mestre Moreno a la batuta amb la Simfònica a ple rendiment, un cor que donà el millor en el Te Deum que interpretà amb Joan Pons, o una posada en escena a càrrec de Carles Ortiz, tan precisa i fluida que ni es notà. No cal dir que el Vissi d’arte de la Cedolins va ser un dels moments culminants. Un bon Angelotti interpretat per Josep Miquel Ribot i un bon sagristà que va cantar Pablo López, encara que no era la seva tessitura, varen arrodonir aquest segon capítol de la Temporada, del qual com heu pogut observar no he dit ni paraula del Cavaradossi que va interpretar César Gutiérrez, que val a dir no va destorbar l’homogeneïtat del conjunt, que no estaria malament com a mitjana del que vindrà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF