PalmaTomeu Gomila és resistència. Durant nou anys va regalar a Tom Waits tot un cicle de concerts, el Waiting For Waits, que el músic no va considerar quan el 2008 va ser per primer cop de gira per l’Estat, malgrat una programació exquisida i afí al músic, amb intèrprets que han tocat amb ell, i esdevenir reveladora: el maig del 2002 va fer debutar The Handsome Family a la desapareguda Sonotone davant quaranta persones, mentre que ara fan gires sold-out gràcies a la sèrie True Detective. El novembre de 2010, Gomila decidí que la desena edició del cicle fos la de l’adéu. Quatre anys després torna a la trinxera amb un nou cicle anual, Folk You!, el pròxim maig, amb els autors britànics Martin Simpson i Nancy Kerr, acompanyada de la seva parella, James Fagan, i els mallorquins Jaume Compte i Jaume Tugores.
Tiràreu la tovallola després que Tom Waits ignoràs l’homenatge que li dedicàreu amb un cicle únic al món. Què us ha tornat a motivar?
Crec que el plus de motivació necessari va arribar amb un correu de Mark Orton, líder de Tin Hat, informant-me que el director Alexander Payne l’havia escollit per a la banda sonora de la pel·lícula Nebraska -sis nominacions als Oscar 2014- i que el tema central era New West, gravat a Sa Congregació de sa Pobla durant l’actuació d’aquest magnífic quartet de San Francisco al Waiting For Waits 2005.
La primera pedra l’havíeu posada recentment amb Rudy Sessions, la promotora amb què ja vàreu dur a l’illa el 2007 Mick Harvey and The Bad Seeds. I per ara, Graham Parker, el setembre, i l’homenatge a Gene Clark per part de Sid Griffin i músics mallorquins, el novembre. Una cosa ha alimentat l’altra?
Són conceptes diferents. Rudy Sessions va néixer entre amics melòmans, com una espècie de minicooperativa que d’una manera anàrquica fa recerca de gires d’artistes consagrats: gent a la qual no ens faria gens de peresa anar a veure a la Península a cap dels quatre socis. Folk You! torna ser un projecte personal amb el punt d’ambició de fer descobrir al públic mallorquí artistes de folk tradicional anglosaxó, un poc a la manera de les primeres edicions del Waiting For Waits amb el llavors encara no gaire popular gènere americana.
Després de noms internacionals de primera línia dins l’americana, tornau a dedicar-vos a programar folk anglès tradicional, més minoritari. Us sentiu part responsable d’haver obert el folk a un públic majoritari?
La darrera edició del Waiting For Waits ja va tenir com a cap de cartell dos mestres del folk: Richard Thompson amb el luxós acompanyament de Danny Thompson; ambdós, per cert, els únics artistes amb més anys de carrera musical que Tom Waits. Els darrers cinc anys m’he capficat molt en aquest gènere i veig interessant cercar la combinació de figures emergents, com Nancy Kerr, amb altres de veteranes, com Martin Simpson. Si li donam continuïtat, tal vegada per a la segona edició la part internacional del cartell tingui accent escocès o irlandès, ja ho veurem.
Folk You! pretén omplir aquell buit que ens deixà orfes... i no només de Tom Waits?
Segurament parlam del mateix públic. És més, ja n’hi ha que l’anomenen irònicament Folk You, Waits! I encara més: Waiting For Waits (WFW) va estar a punt de dir-se Folk You! El setembre del 2000 vaig aconseguir una feina de caps de setmana a la sala The Borderline de Londres. Aquella feina ve a ser responsable directe de la confecció dels primers anys del Waiting For Waits. Un dels primers concerts que hi vaig gaudir va ser el de Neal Casal, amb Mary Lee’s Corvette de telonera, qui actuaria després en el primer Waiting For Waits, i Casal també hi participaria anys després. Neal duia una etiqueta a la seva guitarra acústica que deia “Folk You”... Finalment em vaig decantar per Waiting For Waits, però s’havia de recuperar un nom així, no?
La primera edició de Folk You! volia dur Nic Jones a l’illa perquè l’any que ve fa 35 anys del seu àlbum Penguin Eggs...
Penguin Eggs és un dels millors discs de folk anglès que s’han editat mai. Hauria estat un gran honor gaudir de la presència de Nic Jones. De fet, la seva dona em va explicar per correu electrònic que després d’un terrible accident de cotxe que Nic tingué poc després de gravar la seva obra mestra, la família Jones va fer un viatge a Mallorca del qual guarden un gran record. Malauradament, el seu estat de salut feia impossible garantir-ne la presència. La idea és que Martin Simpson i Nancy Kerr, que el coneixen personalment i en són fans, facin alguna versió d’algun tema del Penguin Eggs, i tal vegada gravar-les per enviar-les a la família Jones...
Waiting For Waits es desenvolupà quan els teatres municipals s’obriren al pop. La situació, ara, és d’uns teatres tancats en pany i clau. Ha estat bo de fer tornar a disposar d’infraestructura pública, el Mar i Terra i el Xesc Forteza?
El tècnic de l’Ajuntament de Palma a qui vaig sol·licitar la disponibilitat dels teatres ja coneixia el recorregut del WFW. D’altra banda, hi havia dos punts a favor per fer-ho viable: contractar els artistes amb molta antelació i el fet que l’estructura de producció és mínina, ja que es tracta de petit format acústic.
Tornaríeu a dedicar un cicle a algun autor després de veure com ni fan cas d’un exercici de romanticisme i apassionat com el teu, o cap altre autor que no sigui Waits se’l mereix?
Tenia 25 anys quan començà la curolla del Waiting For Waits. Ara que en tenc prop de 40 crec que el romanticisme ha de tenir un contrapunt pragmàtic. Estic molt orgullós que Martin Simpson, que és la figura més destacada del folk britànic de la darrera dècada, formi part del primer Folk You! El seu directe és impressionant i es mereix tant com el vell Tom que Mallorca l’esperi...
