Climent Picornell: “M’interessa més la gent que fa coa en un autobús que la història”

PalmaCliment Picornell (Palma, 1949) és professor emèrit de Geografia de la Universitat de les Illes Balears. Amb els anys, ha publicat nombrosos llibres sobre la seva especialitat. Darrerament també n’ha publicat uns quants de més estrictament literaris, en què dóna sortida als seus vastos coneixements -cultura, història, paisatge- i, sobretot, a la seva curiositat. Palma, crònica sentimental (ifeelbook) és el seu darrer títol, un ric recull de textos sobre la Palma d’ara mateix. Està il·lustrat amb les imatges del fotògraf Jaume Gual. La presentació serà avui, dijous dia 22 de maig, al Centre de Cultura Sa Nostra, i Biel Mesquida i José Carlos Llop acompanyaran l’autor.

Podríem dir que Palma, crònica sentimental és, sobretot, un intent de rescatar una Palma en perill de desaparèixer?

No, no és un llibre de rescat. És un llibre que exposa com veig Palma. En algun article, pot ser que hi hagi algun biaix de nostàlgia, però són pocs i els intent evitar. És un llibre que intenta ser com un diapasó. Hi ha llocs i gent de Palma que, a mi, em fan vibrar. Per això escric sobre ells. No és un llibre de geografia, tampoc. El meu editor em va recomanar que llevàs catorze o quinze articles de professor.

El llibre no està escrit pel geògraf sinó pel ciutadà escriptor.

Exactament. Està escrit per un flâneur impúdic, que va passejant i badocant, a la deriva, per Palma.

La història hi treu el cap, però sobretot us interessa la Palma d’ara mateix.

M’interessa més la gent que hi ha a la coa de l’autobús o la conversa que tenen dues dones en un bar que no la història. Ma mare sempre deia: “Escoltar no està gens bé, però sentir…”. Per tant, jo no escolt, sinó que sent la gent. El que jo volia fer era recollir les impressions d’un flâneur - vouyeur -passejador a la deriva que va espigolant persones, llocs i històries de Palma. I he volgut fer-ho sense jutjar, mostrant-ho tot igual, m’agradi o no. El que jo sent, el que jo veig, el que em fa gràcia i el que no me’n fa tanta: aquest és el melting-pot d’on ha sortit el llibre.

La Palma del passat, s’ha transformat o ha estat destruïda?

S’ha transformat. No ha estat destruïda perquè Palma encara és una ciutat potent, molt. I resisteix. Evidentment que hi ha hagut grans canvis, sobretot poblacionals: no és el mateix tenir veïns de tota la vida que tenir veïns estrangers, els quals ni tan sols saben xerrar català... Parlar de destrucció, però, és massa gruixat.

Quins són els fils de continuïtat entre la Palma del passat i la d’ara?

Encara hi ha racons que continuen igual, i gent de Palma que estima la ciutat, és a dir, existeix un cert patriotisme ciutadà... Un dels problemes de Palma, igual que el d’altres ciutats, és l’avanç dels no-llocs. Al meu barri, a la Llotja, jo no tenc cap botiga a prop: la meva botiga per comprar queviures és El Corte Inglés. Això ho diu tot. Tampoc no ens hem de posar dramàtics, però. Els costums dels seus habitants també són el que dóna continuïtat a una ciutat, i potser tampoc no hi ha tanta diferència entre un grup de joves que es reuneixen en una plaça per fer botellada i els seus pares que quedaven en un cafè per fer tertúlia. Són els mateixos costums -girats, retorçuts-, però els mateixos.

Què defineix Palma?

Palma és una ciutat, i totes les ciutats funcionen pràcticament igual: s’hi recullen els fems, la gent necessita aigua potable, hi ha trànsit... Ara bé: també té particularitats. Palma és més mediterrània que moltes altres ciutats mediterrànies, per exemple.

Com és, en el dia a dia, la vostra relació amb Palma?

Jo mai prenc cafè a ca meva, al dematí. Necessit prendre’l en un cafè. Per això em va agradar molt la idea de George Steiner segons la qual Europa subsistirà mentre hi hagi cafès i gent que s’hi reunexi. Dins els cafès, hi passen moltes coses: molta de gent hi entra i en surt, hi explica històries, parla amollant-se més que en altres llocs... L’altre dia era al bar Bosch. Una dona seia al meu costat, es va girar i amb accent estranger em va dir: “He venido a enterrar a mi marido”. Aquí, hi ha una història.

També parlau d’un marxista que havia après astrologia i era a la presó per tràfic de drogues...

Totes les històries i tots els personatges que apareixen són reals: modificats, amb detalls amagats... Però reals.

També passejau molt.

Sí, i no faig mai un itinerari preestablert. Vaig a la deriva, vagant. Encara que la gent va amb tanta pressa que cada vegada s’ha fet més difícil, això de badocar per les ciutats... Passejar badocant és, avui, una activitat revolucionària. Qualsevol dia vindrà un guàrdia i em dirà: “Ei, vostè. Què fa aquí badocant? Que no veu que molesta? Faci via!”. També m’agrada molt anar pels barris de l’extraradi.

Aquests barris no han tingut escriptors que els literaturitzassin, deis.

És així. Tots els pobles de Mallorca tenen el seu escriptor, i molts escriptors han escrit sobre el barri antic de Palma -Villalonga, Camus, Pla...-, però la majoria de les barriades perifèriques de Palma estan òrfenes d’escriptors que escriguin sobre elles. I són molt interessants. Amb dos amics més, tenim un grup que ens deim els dinadors i cada dijous anam a dinar a qualque bar de barriada. L’única condició és que el menú valgui menys de quinze euros. I no triam els bars pel menjar, sinó pels motius més particulars: un dia vàrem anar a un de la Indioteria perquè, penjat de la paret, hi havia un rellotge incrustat dins un gran cuixot.

No és un llibre nostàlgic, però és una declaració d’amor.

Sí. Jo l’estim molt, a Ciutat. És una ciutat fantàstica. I moltes vegades pareix que els palmesans no tenim dret a bravejar-ne. Al llibre, hi ha una cita d’Albert Camus que diu: “L’amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret”. Idò bé, jo no vull que sigui un secret. Que se sàpiga: en Climent i Ciutat s’estimen!