Antònia Vicens: "La poesia és com una pluja que et banya"

Després de tota una vida dedicada a la narrativa -novel·les i contes-, Antònia Vicens (Santanyí, 1941) s'ha posat a escriure poesia. El seu debut en el gènere va ser el 2009 amb Lovely . Ara publica Sota el paraigua el crit. Tots dos han aparegut publicats a Lleonard Muntaner editor.

Com us explicau aquesta vocació poètica tardana?

Perquè la poesia em serveix més que la prosa, ara. Quan la vida em va començar a caure a trossos, vaig pensar que la poesia seria el millor recipient per recollir-la. És un gènere molt elàstic i alhora molt resistent. Vull dir amb això que la poesia pot ser molt densa i no passa res, el text ho aguanta. Ho has de dir tot amb poques paraules perquè la poesia obliga a comprimir. I, en aquests moments, jo cerc comprimir en tots els aspectes de la vida: tot el que és superflu em fa nosa, cerc més l'essència de les coses.

I l'heu trobada aquesta essència?

No, per això encara escric: per continuar cercant.

Qualque vegada havíeu dit que éreu molt més lectora de narrativa que de poesia. En llegiu més, ara?

Sí. Darrerament trob molt més plaer llegint poesia que novel·la, per exemple. Ha estat una cosa curiosa, el que m'ha passat amb la poesia, perquè m'ha trobada sense que jo ni tan sols l'esperàs. El primer llibre, Lovely , de l'any 2009, el vaig escriure sencer en un mes d'estiu, davall una ombrel·la. Sempre dic que, més que escriure'l, em va caure a damunt. Això no passa mai amb les novel·les, que has de treballar a poc a poc, pensant-ne l'argument, construint els personatges.

Pel que deis, la novel·la la cercau, mentre que la poesia us ve.

Sí, exacte. La poesia és com una pluja imprevista i immediata, que et banya o no et banya.

El títol és Sota el paraigua el crit . De què protegeix aquest paraigua i què és el que provoca aquest crit?

Qui escriu ha d'anar alerta a no explicar-ho tot, perquè cada lector ha de trobar un sentit propi al llibre. Jo no puc dir què significa cada element dels poemes, perquè vull que el lector se'ls faci seus i hi trobi el que vulgui o el que senti que hi ha. La poesia és ambigua, suggeridora, i ha de convidar a trobar. Sí que puc dir que "el crit" del títol va contra tot el que és injust i no m'agrada, i contra el que voldria haver tingut i no he tingut. I que el llibre ve a ser com la condensació de cinc minuts en la vida d'una persona, i que aquests cinc minuts inclouen, com una càpsula, la recapitulació de tot un temps passat: memòries, visions, vivències, somnis…

El tema de la mort (i els morts) hi és molt present, no és vera?

Sí. Sobretot els morts. Les persones que has conegut al llarg de la vida, tant les que vares estimar com les que vares odiar, no moren mai. Conviuen amb tu fins al final. Jo duc les butxaques plenes de persones i de coses.

Formalment el llibre té versos esqueixats, repeticions, un punt de cacofonia. La intenció és transmetre duresa, terribilitat? Hi ha una voluntat d'incomodar?

Cada poema neix amb una intenció diferent, però sí que ha de ser incòmode. En certa manera, ha de pegar un crit al lector. Però no per fer-li entendre res d'especial, sinó per fer-li veure que ha d'usar els meus poemes per trobar coses dins seu. Quan escrius una part de la teva ànima, també escrius una part de les ànimes dels altres. El jo sempre és part d'un col·lectiu.

Com a vicepresidenta del PEN-Català per les Illes Balears, quina diríeu que és, avui en dia, la funció d'una entitat com el PEN?

És una funció eminentment simbòlica. Enguany fa noranta anys que el PEN va ser creat i encara hi ha guerres, persecucions contra aquells que pensen diferent, manca de llibertat d'expressió… És trist, però no hem avançat. El món és avui igual que com era aleshores.