Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Fills de Cronos

Vivim en l’era de la velocitat sota la persistent amenaça del devastador pare Cronos. En la mitologia clàssica, Cronos ('temps' en grec, equivalent al Saturn romà) formà, juntament amb la seva germana Rea, la segona parella de déus titans. Fou igual de dèspota que el seu progenitor Urà, a qui castrà per obtenir el poder. Amb aquell nou patriarca la tragèdia es consumà un altre cop. Advertit que ell també seria destronat per un fill seu, Cronos no dubtà a empassar-se els seus descendents a mesura que naixien. Zeus, però, el més petit de tots, li va poder aturar els peus amb l’ajuda de la seva mare Rea. Va ser així com s’acabà l’antropofàgia del Temps.

Tanmateix, ara el mite es torna a repetir. Nosaltres també som fills devorats pel temps, que ens persegueix. Cada cop ens semblam més al conill blanc de l’obra de Lewis Carroll 'Alícia al país de les meravelles' (1865). El personatge, turmentat per les presses, mira permanentment el seu rellotge de butxaca (l’actual mòbil) i es queixa que no té temps. Avui aquest bé tan preuat ens domina més que mai en un món que no descansa mai, obert les 24 hores davant l’envestida d’una estressant tecnologia concebuda inicialment per fer-nos la vida més fàcil. Amb l’actual consumisme, el pas del temps ja no ve marcat pels cicles de la naturalesa, sinó per l’obsolescència programada, la sublimació del capitalisme. Un aliat incondicional d’aquest panorama tan desolador és el rellotge, que a Cabília, una regió d’Algèria, anomenen “molí del dimoni” per l’obsessió que crea.

Després dels primers rellotges de sol, aigua i arena de l’antiguitat, durant l’edat mitjana “la veu del temps” va irrompre amb força en les nostres vides. Els tocs de campana de cada poble marcaven les rutines de la vida quotidiana de la gent, que treballava de sol a sol per guanyar-se el jornal (del llatí 'diurnus', 'de dia'). Així, des dels seus campanars, l’Església, del tot omnipotent i omnipresent, s’assegurava fer extensiva entre la població l''ora et labora' ('resa i treballa'), la famosa regla de sant Benet, l’italià fundador al segle VI de la vida monàstica a Occident –una altra de les seves cèlebres sentències és "l’oci és l’enemic de l’ànima".

A poc a poc els rellotges s’anaren sofisticant. Les hores no només es pogueren sentir, sinó també visualitzar gràcies a la introducció d’una agulla dins d’una esfera numèrica. A l’Anglaterra del segle XVIII de la Revolució Industrial es culminaria el procés de “domesticació del temps” iniciat durant l’edat mitjana. El proletariat, que treballava per torns –dia i nit– fins a l’extenuació, no podia treure l’ull dels minuts i segons dels rellotges que penjaven de les parets de les fàbriques. Mentrestant, els capatassos capitalistes constataven que “el temps era or”: no només els condicionava el preu d’un producte, sinó també la retribució dels treballadors. Fou així com, segons els historiadors, el rellotge, i no pas la màquina de vapor, es convertí en la màquina més important de l’edat industrial moderna.

Enrere ja queden les plàcides i llargues hores dictades pels “rellotges de Déu”. Ara, a pesar que el temps s’hagi “secularitzat”, el seu pes és més feixuc que mai. Per mitigar-lo, en l’actual societat de l’evasió, les nostres accelerades vides s’aferren al 'carpe diem' ('aprofita el dia') dels llatins. La frustració, tanmateix, creix en veure la gran quantitat de coses que tenim a l’abast i que no podem assaborir. “No tenc temps!” és el crit d’agonia dels hereus de la Revolució Industrial, que sempre confien en el demà la materialització dels seus somnis i desitjos. Extraviats enmig de tanta abundor i incapaços de gestionar tanta ansietat, la veu dels avantpassats es manté igual d’inequívoca amb altres lapidàries sentències com 'tempus fugit irreparabile' ('el temps fuig inexorablement') o 'memento mori' ('recorda que has de morir').

No hi ha dubte que el déu Cronos continua marcant el nostre propi cronòmetre vital, que, per molt que alguns ho intentin, no s’atura ni a cops de bisturí. I, quan ens converteix en persones sàvies, ens devora sense pietat. Ja ho diu un famós aforisme que hauria de servir de brúixola per als més prepotents i narcisistes: “El temps és el millor professor, però desafortunadament mata tots els seus alumnes”. Les regles del joc són així de clares mentre anam saltant tanques que ens han fet travelar i gaudint dels plaers de les nostres volàtils i efímeres existències. De nosaltres depèn no malbaratar la “cornucòpia del temps”, sempre desafiant amb la seva espasa de Dàmocles.

www.antonijaner.com

 

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF