Publicitat
Publicitat

Les pensions: retallades inevitables

La setmana passada, el professor Vicenç Navarro, catedràtic de la UPF, argumentava en aquesta mateixa secció ("Les pensions: retallades innecessàries", 14/6/13) que l'opinió que el sistema de pensions és insostenible a causa del creixement de la població anciana i de la disminució de la població jove és un dogma que "es reprodueix a força de fe en lloc d'evidència empírica". Segons ell, aquesta insostenibilitat és només conseqüència del fet que les polítiques d'austeritat estan destruint ocupació i les polítiques neoliberals estan deteriorant els salaris, perquè menys ocupació i salaris més baixos impliquen menys cotitzacions. Argumentava, a més, que és fals que la reducció de la relació entre el nombre de cotitzants i de pensionistes amenaci el sistema, perquè l'augment de la productivitat permet que un nombre minvant dels primers sostingui un nombre creixent dels segons. Considera que un 1,5% és un valor "raonable" del creixement de la productivitat, cosa que implicaria "que el 2060 el PIB del país hauria crescut 2,25 vegades". Per reblar el clau, argumentava que avui només un 2% de la població "treballa al camp", i que "aquest 2% produeix més del que produïa el 18% [que hi treballava] fa 40 anys". La conclusió és que "el punt central de l'anàlisi sobre la sostenibilitat de les pensions públiques [...] és la lluita sobre el control de l'increment de la riquesa [resultat de l'augment de la productivitat] entre el món del capital i el món del treball".

No hi ha dubte que l'anàlisi del professor Navarro és atractiva, perquè ens presenta un problema aparentment tècnic en termes d'una lluita de classes, que sempre és una manera més excitant de mirar-se les coses.

Com que el professor Navarro denunciava que els que s'apunten al dogma de la insostenibilitat de les pensions no es basen en l'evidència empírica, crec que el primer que hem de fer és aportar-ne una mica al seu raonament. Comencem pel creixement de la productivitat. ¿És raonable un creixement de l'1,5% anual fins al 2060? En realitat, no tenim ni idea de quin serà el creixement de la productivitat en el futur. Com a guia, ens podem basar en el passat. En aquests casos sempre és important triar un període de temps equilibrat, per tal que el cicle econòmic no distorsioni les conclusions. En el nostre cas, el període més raonable és el 1995-2012, perquè és la suma del període expansiu 1995-2007 i del contractiu 2008-2012. En aquests 17 anys la productivitat catalana (mesurada en termes de PIB real dividit per la població ocupada) ha augmentat en un 4,7%. Ehem. 4,7% en 17 anys equival a 0,27% cada any, que no és el mateix que 1,5%. A aquell ritme i si es manté la població, el PIB del 2060 no serà més del doble que el d'ara, sinó només un 13% més gran. Però, aleshores, ¿no és cert que ara un 2% de la població agrària produeix més que el 18% que hi treballava fa 40 anys? No, no és cert. Aproximadament 40 anys és el temps que he prestat atenció a una part de la producció agrícola molt important a Catalunya, com és la vinya, i puc testificar que la producció per persona ocupada no és gaire més gran ara que fa 40 anys. Abans de precipitar-se a traure conclusions de la reducció de la població agrària cal tenir present que ara importem molts més aliments que abans i que una part important de la població ocupada en la indústria i en els serveis "treballa al camp" produint maquinària, fitosanitaris, adobs i informes.

Si en el tema de la productivitat no podem estar d'acord amb el professor Navarro, ¿podem estar-ho amb l'opinió que el problema demogràfic no té importància? Depèn. Pel que fa a la població autòctona, els que tenen entre 30 i 55 anys, que és el període de més productivitat, són un 50% més que els que tenen entre 5 i 30 anys, o sigui, que els que els han de reemplaçar d'aquí a vint anys. Si els increments de la productivitat són petits i la població jove decreix, la tesi del professor Navarro s'enfonsa. Òbviament, la manca de població autòctona pot ser compensada amb immigració. Ara bé, ¿serà aquesta immigració la que ens farà pujar la productivitat? Caldria que fóssim capaços d'atraure enginyers en comptes de paletes i cambrers, que és el que hem fet fins ara.

En resum: tinc tan poca simpatia pels qui ens han portat on som com probablement en té el professor Navarro, i m'irrita potser tant com a ell que siguin els mateixos els qui ara estiguin gestionant la sortida de la crisi, però penso que és important que les tesis que proposem suportin l'anàlisi crítica.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT