Publicitat
Publicitat

Planys unionistes

Definitivament, el victimisme ha canviat de bàndol. Durant dècades, un dels retrets més recurrents contra el nacionalisme català era el de fer-se la víctima, el de situar-se sempre a la defensiva i queixar-se de les escomeses del ganàpia de la classe, el de voler fer pena. Als anys 80 i 90 del segle passat, per exemple, era habitual que els nacionalistes catalans -no discutirem ara si amb més o menys fonament- se sentissin infrarepresentats en els debats d'idees i en els espais d'opinió mediàtica d'aquella època.

D'uns mesos ençà, però, el discurs s'ha capgirat. Ara, aquells que es queixen d'estar poc presents -menys d'allò que els correspondria, diuen- en els prestatges de novetats de les llibreries, en les pàgines de debat dels diaris, en les tertúlies quotidianes de ràdio o televisió, són els portaveus catalans de l'espanyolisme, els adversaris frontals d'una Catalunya sobirana. I bé, ¿tenen algun fonament, aquestes lamentacions?

Fa molts anys que els mitjans públics dependents de la Generalitat preserven amb cura el pluralisme ideològic en els seus espais de debat polític. Ja sigui per convicció o per conveniència comercial, els mitjans privats fan igual o més: fóra ben fàcil posar aquí els noms de conspicus paladins unionistes que escriuen assíduament en diaris catalaníssims, i no resultaria gens complicat identificar opinadors sobiranistes en capçaleres de matriu madrilenya.

És cert que, darrerament, ha arribat a les llibreries una allau d'assajos, pamflets i altres textos a favor de la independència. Però aquesta eclosió editorial estelada no ha restat sense rèplica. Uns exemples de les últimes setmanes: Xavier Horcajo, La pasta nostra. 33 años de poder convergente en Cataluña ; Gregorio Morán, La decadencia de Cataluña contada por un charnego ; Félix de Azúa, Contra Jeremías. Artículos políticos ; Ramón de España, El manicomio catalán. Reflexiones de un barcelonés hastiado ; Francisco Caja, La raza catalana. 2ª parte. La invasión de los ultracuerpos .

Si a aquests títols n'hi afegíssim d'altres (el de Ferran Pedret, Nosotros, los federalistas ; el de Xavier Vidal-Folch, ¿Cataluña independiente? , etcètera) que, des de perspectives molt més ponderades i rigoroses, tampoc no simpatitzen precisament amb la secessió, el quadre final no s'allunyaria gaire d'allò que reflecteixen les enquestes o la mateixa composició del Parlament.

L'existència a Catalunya d'una publicística unionista molt bel·ligerant és no tan sols legítima, sinó democràticament necessària. Tanmateix, la qualitat del debat sobre el futur col·lectiu hi guanyaria si, d'una banda, els adversaris de la sobirania catalana prescindissin del complex de superioritat moral que solen gastar. Personatges que van començar com a redactors de l' Avui i han acabat a Intereconomía, i d'altres que han circulat des del comunisme i l'autodeterminisme fins a Ciutadans o el PP -vaja, que han canviat de jaqueta tants cops com els ha convingut-, tenen la barra de sostenir que el nacionalisme català o l'independentisme són sempre conviccions mercenàries, alimentícies, filles d'alguna prebenda o menjadora. Ells, en canvi, són una tropa d'abnegats i famèlics cavallers de l'ideal…

També tenim dret a exigir-los un mínim d'honestedat intel·lectual i de respecte a la veritat. Agafaré com a exemple el llibre que ha perpetrat recentment el senyor Ramón de España i que he citat més amunt, El manicomio catalán . Més que defensar-hi idees, aquest ex enfant terrible de la premsa alternativa barcelonina hi canalitza les seves fòbies i exorcitza -amb humor de pati de col·legi- uns quants vells enemics. Si això el fa feliç…

Una altra cosa és que -portat per aquesta actual moda victimista- enganyi els seus hipotètics lectors, i doni a entendre que, quan el van acomiadar de la feina de columnista a l'edició catalana del diari El País , va ser per raons ideològiques, perquè era massa insubornablement crític envers el nacionalisme, sobretot el convergent. No, home, no!

El que succeí -només cal furgar en les hemeroteques per verificar-ho- és que el diari li encarregà una entrevista amb l'actor Juanjo Puigcorbé i, a l'hora de publicar-la, De España posà en boca de l'entrevistat expressions greument ofensives per a la resta de la professió actoral. Quan Puigcorbé les desmentí i els responsables d' El País reclamaren al periodista l'enregistrament o les notes de la conversa, De España va haver d'admetre que no tenia ni una cosa ni l'altra, que ell feia les entrevistes de memòria, i aleshores el diari va prescindir dels seus serveis. Però ara sembla que, per a Ramón de España, la frivolitat i la manca de rigor professional són un martirologi patriòtic.

En fi, si calguessin més proves, la setmana que avui acaba ens n'ha proporcionat dues de potents sobre la pluralitat dels mitjans públics catalans. Dilluns Alejo Vidal-Quadras -que no necessita presentació- va ser entrevistat a El matí de Catalunya Ràdio . Dimarts, Gregorio Morán -un personatge que porta dècades vivint a Catalunya amb mentalitat i actitud de funcionari colonial ressentit- ho va ser a Els matins de TV3. ¿Vostès recorden algun independentista català parlant en prime time a RTVE?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF