Publicitat
Publicitat

No hi haurà dia després

Solem fer ús, per marcar fronteres en la història o en les nostres vides, d'una imatge que devem al títol d'un film poc memorable: es tracta del categòric dia després , la ressaca de l'apocalipsi, una jornada d'examen de consciència per programar l'expiació o la celebració.

En temps de pau i en democràcia, era inimaginable una crisi tan desoladora com la que pateix la majoria de les persones. Els entesos bé que ens volen donar llum: tanmateix, els integrants d'aquesta majoria ens sentim a la cua en La paràbola dels cecs , de Brueghel, anem a les fosques i els de davant ja han travelat -els altres cecs encara no ho saben, nosaltres sí.

La severitat d'aquest temps convida a desitjar un final més o menys reconeixedor per tothom, una data al calendari. Una guerra, per exemple, s'acaba, pot sobrevenir una victòria, en general s'imposa la pau: hi ha dia després. Els brots verds i altres metàfores per l'estil, com és ara l'esquinçada llum a la sortida del túnel, han caigut en el descrèdit més miserable. No hi trobem conhort. Així, el dia després encara es manté en l'imaginari amb el seu degoteig de coratge.

Però no hi haurà dia després. Si aquesta era l'esperança, abandoneu-la totalment. Per ventura l'economia remuntarà de manera que objectivament es puguin crear les condicions per al restabliment de l'estat del benestar -per a la formació d'una societat més justa-. Res, però, no sembla que hagi de succeir fora de l'escenari que la crisi ha consolidat. En podríem dir d'altres maneres, però ens entendrem millor si ho posem en termes de real quotidianitat: és un escenari de pobres i rics, amb mecanismes d'exclusió perfeccionats i amb una molt escassa permeabilitat social. Un viacrucis sense fi a la vista, amb estacions més feixugues que les altres.

Potser és en l'organització de l'educació on l'estratègia es mostra de manera més descarnada: el repartiment d'oportunitats per classes socials és d'una malignitat sense parangó, traspua la voluntat d'enrobustir les classes altes, com en dèiem altre temps, i d'accelerar el creixement de les diferències, fins a dividir la societat en posseïdors i desposseïts. Extramurs d'aquestes classes, les oportunitats per accedir a una formació superior comencen a assemblar-se a la caritat, que apareix o desapareix segons la voluntat sobirana dels poders. Quan el saber guanya rol en la formació del capital global, esdevé una mena de dret privat de les elits. Es tractaria, en resum, de descapitalitzar culturalment les classes socials més castigades: així, la incorporació dels seus membres als llocs on es prenen decisions dependria de la voluntat dosificadora de qui defineix les necessitats de cada instant.

La política seria l'eina per impedir-ho, si més no per corregir-ho, però la seva capacitat d'intervenir en el curs de les coses per implantar-hi més justícia social ha patit minves substancials, i no sembla que el futur ens presenti un horitzó més oratjat. A més, d'on, si no la política, ha emergit la llei que redueix els drets universals a una bona formació? (No descartem, però, que allò que consideràvem drets no fossin més que privilegis d'obsolescència rigorosament programada.)

Parlar de rics i pobres ha arribat a semblar una manca de tacte, de delicadesa, com si qui en parla fes ús d'un llenguatge innecessàriament cru. Mort Karl Marx, no obstant, encara hi ha classes, que congreguen els seus parroquians per com són de rics o pobres. André Gorz va rehabilitar, breument dit, la previsió marxiana d'un món on els rics en serien més cada dia i on els pobres serien cada cop més pobres: confirmà la vigència d'aquest principi establint la diferència entre rics i pobres com a element definitori d'aquestes categories.

És clar que el futur ens podria permetre transitar paratges més amables, però es presenta molt espinós sense la recuperació popular d'un ventall de seguretats -treball, sanitat, pensions...- de què ara es veuen privades les persones miserabilitzades -o, si voleu, afectades d'exclusió social. Amb tot, sempre hi ha escletxes per on començar a afeblir el sistema defensiu més compacte. Per fer-hi forat, és menester no abaixar el cap a les advertències d'una presumpta incompatibilitat d'aquesta lluita amb aquelles destinades a altres grans causes. Als ideals identitaris i nacionals, per exemple, cal associar-los escrupolosament amb els de justícia social, perquè, al capdavall, ¿qui voldria un nou país que consagrés formes noves i sofisticades d'explotació?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF