Publicitat
Publicitat

Sistema electoral (2): diputat de districte

La setmana passada parlàvem de les anomenades llistes obertes . Una trampa sibil·lina que porta a resultats similars a les llistes tancades . Lògic. L'elector no pot conèixer la bondat o maldat d'un reguitzell de candidats -algun lector comenta que l'exemple més clar el tenim al Senat espanyol, que funciona per llistes obertes -. Però l'elector sí que pot conèixer molt bé un diputat: el seu.

El diputat de districte. Aquest sistema l'apliquen els països que funcionen de manera més eficaç parlamentàriament (gairebé tots els països anglosaxons, França, Alemanya i els seus lands, entre d'altres). Per fer-ho curt, direm que consisteix a dividir el país en tants districtes com escons té el Parlament corresponent (hi ha refinaments, com el d'Escòcia o Alemanya, dels quals ja parlarem). La Cambra dels Comuns té 650 escons perquè el Regne Unit està dividit en 650 districtes. L'Assemblea Nacional té 577 diputats perquè França està dividida en 577 districtes, etc. Els partits, agrupacions o particulars presenten un candidat, i només un, per cada districte. L'elector, aleshores, escull entre els candidats que es presenten pel seu districte (recordin, només un per partit o agrupació, etc). I el que resulta elegit és el que ocuparà l'escó corresponent a aquell districte. La resta de candidats es queden, per dir-ho així, sense feina. Els no elegits es dedicaran al partit fent altres feines (si el partit els paga un salari) o bé tornaran a la seva feina habitual. Perquè de seient al Parlament per a aquell districte, recordin-ho, només n'hi ha un.

Tothom té el seu diputat. L'elegit és el diputat de tots els ciutadans d'aquell districte, i ha de representar els interessos del districte. Té una oficina oberta al públic permanentment on els ciutadans poden denunciar, criticar, protestar, fer suggeriments, etc. Tot ciutadà té el seu diputat, el que representa el seu districte. I encara que potser no és el que ell va votar, el té identificat amb cara i ulls, és accessible, i res del que té lloc al districte li és aliè: des de l'ambulatori que no funciona fins a les malifetes de l'ajuntament. Addicionalment, com que els districtes són petits i estan formats per gent socialment bastant homogènia, el vot és més útil i ens allunya de l'antidemocràtica i perillosa idea que "el meu vot és invalidat per gent menys intel·ligent que jo i que té interessos allunyats dels meus!" Ah, i limita l'aparició d' indignats , perquè tot ciutadà sap davant qui ha de protestar!

L'elector governa el partit. Amb aquest sistema els partits no poden fer el que volen. Si un diputat creu que una decisió del partit serà mal rebuda pel seu districte, lluitarà per canviar-la. I si no pot, hi votarà en contra si ho creu convenient. I si hi vota a favor haurà de justificar davant els electors del seu districte el perquè d'aquesta decisió. Perquè, i el fet és determinant, si l'electorat del districte està descontent, la pròxima vegada potser votarà un altre candidat. I l'actual diputat es quedarà sense feina. I això no li interessa al diputat... però tampoc al partit, que perdrà un escó. Per tant, els partits han de negociar amb els seus diputats, i s'acaba, així, amb l'odiosa i antidemocràtica disciplina de vot . En definitiva, els partits són governats, indirectament i subtilment, pels electors. La maquinària del partit perd rellevància en favor del ciutadà. L'interès col·lectiu modulat per la suma entenimentada dels interessos particulars de cada districte. Aquest és el rol del partit.

El millor. El sistema d'elecció per districtes, al llarg dels anys, porta a obtenir un sistema representatiu depurat i musculat. El diputat és lluitador i responsable, i no es parapeta rere el partit com succeeix amb el sistema de llistes. Ha de treballar durament cada dia atenent les demandes dels electors del seu districte. No accepta ser mesell perquè l'escó se l'ha guanyat ell personalment. I està obligat a contemplar altres opcions professionals, ja que pot perdre el districte i quedar-se sense escó. A la llarga, aquest darwinisme polític acaba generant un conjunt de polítics preparats.

Mentides. Els detractors del sistema de diputat de districte diuen que porta al bipartidisme. Mentida. En realitat, els que diuen això tenen por, perquè és un sistema en què el candidat ha d'assumir riscos i responsabilitats individuals. I no és cert perquè no només existeix el sistema " first-past-the-post " britànic, que certament afavoreix el bipartidisme. Francesos i alemanys ho han polit per evitar-ho. Però d'aquests detalls en parlarem en un proper article.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF