31/7: La nostra diàspora

LA MORT A MÈXIC de Ramon Xirau és un fet molt luctuós per a la cultura catalana, i una ocasió per pensar en el paper de la nostra diàspora en el moment polític present. Xirau va néixer a Barcelona i va arribar a Mèxic als 15 anys, en l’exili dels seus pares. A Mèxic va esdevenir un dels principals intel·lectuals del país, en castellà, i al mateix temps un gran poeta en català. Ciutadà de Mèxic, implicat en la vida del seu país. Membre també d’una comunitat cultural (i nacional) catalana, definida per la llengua i el sentiment. Representant d’una diàspora catalana del tot integrada als països d’acollida, per a la qual no tindria sentit tornar però que no ha perdut els llaços amb Catalunya. Passa amb altres diàspores. I ens planteja una evidència: la catalanitat té a veure amb el territori, són ciutadans de Catalunya tots els que hi viuen. Però hi ha una catalanitat cultural que no té a veure amb el territori -i ara ja no alimentada per l’exili republicà, només-, compatible amb el fet de ser ciutadà d’un altre estat, a la qual Catalunya no pot ser aliena, ni ella ser aliena a Catalunya. Xirau era mexicà i català, podia ser les dues coses, i cadascuna d’una manera. La seva mort ens demana que sapiguem reconèixer aquest món també com a propi.