Publicitat
Publicitat

DIETARI VV

22/8: A la cultura política espanyola, negociar està mal vist

Hi ha unes declaracions antològiques del president de Castella-la Manxa: “Seria obscè que el debat d’identitat a Catalunya acabés en un mercadeig fiscal, perquè les identitats ni es venen ni es lloguen”. Hi ha dos errors de diagnòstic. Un, creure que aquest és un debat només d’identitats. Dos, pensar encara que tot plegat és una estratègia catalana per obtenir un millor tracte fiscal, immerescut. Però el que em fa retallar aquestes declaracions és que expressen un principi fonamental de la cultura política espanyola, nascuda del Barroc: el fàstic davant la idea de negociació. El que per a una cultura europea moderna semblaria el centre de la política, confrontar interessos, negociar, dialogar, per a la cultura política barroca és l’aplicació de la lògica mercantil en uns afers que haurien d’estar marcats per l’honor. Per això la paraula negociació és substituïda pels seus sinònims més antipàtics: mercadejar, comprar i llogar, vendre la pàtria... Negociar, que té a veure amb negoci, però també amb diàleg, compromís, contracte, fa botiguer. Ells són, com deia un poema del 1898, “ un pueblo de soldados caballeros”. Parlar de diners és de mal gust per a un cavaller. Negociar, cosa de mercaders.