Publicitat
Publicitat

Sis síl·labes, regeneració

Regeneració és un terme que hem importat de la fisiologia a l'ètica, i d'aquí a la política, en un trànsit semàntic que no podem estar segurs que no sigui il·legítim. Es defineix la regeneració com el conjunt de processos que menen a la restitució més o menys completa d'un òrgan, els quals s'engeguen per la pèrdua accidental, total o parcial, de l'òrgan en qüestió. Per dir-ho aviat, com la cua de les sargantanes.

Es descriuen, però, tres variants diferents de regeneració. Existeix, per exemple, l'anomenada regeneració traumàtica, que consisteix en la reconstitució de les parts del cos que han estat escindides, de manera que cada part pot regenerar un individu sencer. Aquesta és la mena de regeneració que practiquen habitualment els socialistes, que d'entrada pertanyen a un partit que en realitat en són dos -PSC i PSOE- però que després, a més, tenen la propietat que cada dirigent és capaç de formar un corrent, facció o línia ideològica pròpia, les quals al seu torn es tornen a escindir impetuosament, segons el que correspongui votar al Parlament o al Congrés de Diputats. Els manuals citen com a exemple de regeneració traumàtica els platihelmints, que són uns animalons metazous tripoblàstics, amb el cos allargat i aplanat dorsoventralment, amb simetria bilateral, aparell digestiu molt simplificat i aparell reproductor hermafrodita. Socialistes, en resum.

Tenim també l'anomenada regeneració fisiològica, consistent en l'aportació continuada a l'organisme d'elements que són periòdicament destruïts i renovats. Aquest seria el cas de les joventuts dels partits, dels seus càrrecs electes i dels seus quadres directius, amb l'excepció de Luis Bárcenas - Luis el Cabrón -, que no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma de tresorer a corruptor, de corruptor a defraudador fiscal i d'aquí a xantatgista del seu propi partit, que casualment és el que governa a Espanya. I existeix finalment la que es coneix com a regeneració atípica, que no és una regeneració pròpiament dita, sinó un procés pel qual, després d'haver-se extirpat un òrgan complex, no se'n restableix la forma original, sinó que les cèl·lules que en resten es divideixen activament i restitueixen almenys la grandària i el pes de l'òrgan extirpat. Això és el que va passar amb l'Estatut i amb les institucions d'autogovern catalanes després de la sentència del Tribunal Constitucional: aparenten una envergadura inversament proporcional a la seva capacitat de decisió. Pel mateix procediment, veurem ara com una declaració de sobirania que per si mateixa no tenia aplicació jurídica queda convertida en una carcassa anticonstitucional.

Vaja, que no ens podem queixar perquè, de fet, la nostra classe política ja practica la regeneració en les seves diverses modalitats. Ah, ¿però que del que es tracta és de restituir la confiança, l'honor, la credibilitat i la vocació de servei públic? En aquest cas, el millor que podem fer és seguir l'exemple de Ratzinger: retirar-nos del bullici del món i resar intensament.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF