Publicitat
Publicitat

És serenitat, no desànim

Observo que es fa circular la brama que el procés cap a la independència s'està desinflant. A la sorpresa pels resultats del 25-N, sobre els quals es van fer caure sospites d'un suposat arronsament sobiranista, ara s'hi suma l'excusa del debat per la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya, que alguns han volgut interpretar en clau d'error o de fracàs. I, per donar més versemblança a la reculada, hom ha recorregut als vells estereotips sobre la incapacitat "genètica" dels catalans d'encarar grans empreses i al seu caràcter ciclotímic expressat en grans eufòries seguides de grans depressions.

RES DE TOT AIXÒ. De fet, no hi ha ni el més mínim indicador objectiu que permeti sostenir la credibilitat d'aquestes especulacions sobre un clima polític enteranyinat. La darrera enquesta amb què es compta, el Baròmetre polític d'hivern d' El Periódico , no assenyala cap retrocés en el suport a la independència. El 69 per cent dels catalans volen que se celebri un referèndum; el 63 per cent volen que es faci tant si hi ha autorització del govern espanyol com si no, i el 57 per cent volen que Catalunya s'independitzi d'Espanya. I, des del punt de vista dels decantaments electorals, el vot sembla que busca idees clares -alguns dirien que es radicalitza o que es polaritza-, i si bé creixen ERC i la CUP a compte de CiU, i C's a compte del PP i el PSC, les distribucions en l'eix nacional són estables. A la vista que l'Estat i els seus aparells de propaganda no tan sols no han cessat de pressionar sinó que han incrementat les seves campanyes d'atemoriment i desqualificació en contra de les aspiracions sobiranistes catalanes, s'ha de dir que aguantem amb més fermesa de la prevista.

SOBRE ELS SUPOSATS "mals resultats" del 25-N, aquesta interpretació només tenia sentit o bé des de la perspectiva espanyola que interpretava que tot plegat era culpa d'un Artur Mas embogit, o bé des del càlcul partidista que en feia CiU, però no pel que fa als resultats globals. Des del meu punt de vista, ni tan sols es pot dir que els resultats hagin estat negatius per al lideratge d'Artur Mas, que si bé ara treballa en companyia d'Oriol Junqueras, aquest tàndem no fa altra cosa que afegir-hi força i equilibri i en fa més difícil la desestabilització. Ja s'ha dit, però no em cansaré de repetir-ho, que la conjunció dels dos líders, Mas i Junqueras, és la millor notícia que podíem haver imaginat per garantir l'èxit del procés. Mas i Junqueras ofereixen dos tipus de discurs complementaris -institucionalment impecable l'un, pedagògicament eficaç l'altre-, ambdós d'una sereníssima radicalitat i d'una solidesa argumental fins ara insòlites a la política catalana. En aquest sentit, estem d'enhorabona.

PEL QUE FA A LA DECLARACIÓ de sobirania, encara no entenc on resulta que CiU i ERC s'han equivocat. Sí que hem vist, en canvi, fins on arribava el seguidisme del PSC dels interessos de la senyora Chacón, posant en risc el futur del propi partit. Hem vist, també, les incomoditats del senyor Duran i Lleida i s'han notat els moviments inquiets d'alguns agents econòmics -patronals i financers, però no directament empresarials-, vés a saber esperonats des d'on. Però, en canvi, la declaració ha aconseguit un suport majoritari que més que dobla els qui ens neguen la nostra sobirania, i ha tornat a mostrar la nostra fortalesa davant d'un Estat cada dia més neguitós.

FINALMENT, A L'OPINIÓ pública consolidada i al lideratge polític ben travat i insubornable, cal afegir-hi l'acció sostinguda d'una societat civil cada dia més madura, eficaç i capaç de cooperar, conscient de la seva alta responsabilitat. Ningú, si no és amb males intencions, pot reclamar un estat d'inflamació emocional com l'assolit l'11-S o d'estrès polític com el del 25-N. Precisament, ara cal evitar les tensions improductives i treballar discretament fent un ús com més racional millor de les energies de què disposem. Contra la provocació, serenitat. I que ningú confongui la serenitat amb el desànim. La nostra pressa no vol impaciències.