Publicitat
Publicitat

Un diàleg malastruc

L'anunci, aquesta darrera setmana, d'un nou "clima de diàleg" entre els governs espanyol i català ha estat, per a uns, l'anunci d'un període de bonança, d'assossegament, mentre que molts altres l'han percebut com l'anunci d'una possible pedregada damunt de l'incert procés de transició nacional a l'estat propi. Efectivament, uns han recorregut a l'exaltació d'un nou temps de diàleg com a estratagema per alleujar les seves pors a la secessió de Catalunya. Fins i tot, com la presidenta del Parlament, han vinculat el diàleg a un possible ajornament de la consulta per la independència fins passada la crisi, com si els catalans fóssim d'aquella mena d'individus que diuen que no són capaços de fer dues coses tan simples alhora com caminar i mastegar xiclet. Pels altres, en canvi, l'anunci de diàleg obligava a encendre totes les alarmes, susceptible com està el país -amb raó- davant un hipotètic arronsament de l'actual govern d'Artur Mas, sotmès a una pressió extrema.

LA UTILITZACIÓ DEL TERME diàleg per definir aquesta nova estratègia, endegada pels partidaris de l'ajornament de la consulta i aparentment conciliadora, s'ha de reconèixer que ha estat prou intel·ligent. Com algú podria estar en contra del diàleg? Hi ha paraules la invocació de les quals, amaguin el que amaguin, sempre et donen la raó. És una manera astuta -ara ja tots són deixebles de Lakoff- d'aplicar un concepte positiu al que no passa de ser una mena d'alto el foc en plena batalla política, més pensada per donar aire al govern espanyol que no pas al català. Una promesa de diàleg en la qual l'infatigable Duran i Lleida s'ha prestat a fer de celebrant, i hi han acudit la vicepresidenta del govern i tots aquells que fins ara s'han negat a reconèixer com a interlocutor legítim a qui l'és: el president Artur Mas. Com Montilla amb l'Estatut, Duran i Lleida amb el dret a decidir...

NO NEGO QUE SIGUI una bona notícia que si t'escanyen fins a l'ofec, per fer servir l'encertada imatge emprada per Francesc-Marc Álvaro, et diguin que estan disposats a afluixar un mica. Però, dins del marc de la guerra que l'estat espanyol ens ha declarat, aquest "diàleg" no deixa de formar part de la voluntat de seguir-nos ofegant, per dir-ho com Clausewitz, per altres mitjans. I és que la qüestió és si podem qualificar veritablement de diàleg, posem per cas, els intercanvis verbals entre pres i carceller, entre pecador i confessor o entre víctima i maltractador.

EN REALITAT, MÉS QUE no pas a un diàleg, al que estem assistint és a la represa de les mínimes negociacions que exigeix la gestió gairebé agònica d'una administració exhausta. Fins aquí, cap problema. Ara com ara, som dins l'estat espanyol, i és amb qui ens hem d'entendre per arribar vius, uns i altres, al final. Més enllà d'aquest intercanvi obligat per les circumstàncies, la retòrica d'un diàleg com a esperança per aturar la secessió, per "fer-nos entrar en raó", per retornar-nos al "sentit comú", és una pèrdua de temps. Més que no pas d'una operació política benintencionada i de gran abast per part de l'Estat, el que es pretén és gestionar un present que se'ls escola aigüera avall i sobre el qual, abans no se'ls escapi del tot dels dits, volen aplicar un torniquet, això sí, sense curar la ferida. Només cal veure qui són els productors, directors, guionistes, protagonistes i actors secundaris d'aquesta representació per entendre'n el significat profund. I, esclar, només cal veure que alguns dels promotors d'aquesta voluntat sobrevinguda de diàleg entre Catalunya i Espanya són els mateixos que posen tota mena d'entrebancs al veritable diàleg polític cooperatiu que necessitem els catalans: les guitzes de Duran al pacte de govern amb ERC, o els menyspreus de Navarro a l'oferiment del president Mas perquè entrin al Govern. Que sàpiguen que el diàleg només es pot fer entre iguals i, ara com ara, això passa pel resultat d'una consulta feta en llibertat i sense amenaces.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF