El soroll de TVE
Diumenge TVE va fer la gala de celebració dels seus seixanta anys d’història. A Catalunya, la festa televisiva va quedar eclipsada per La Marató de TV3 i el Barça-Espanyol. Però l’esdeveniment era digne de ser sintonitzat per fer un viatge en el temps peculiar. Un retorn a la infància o a la joventut una mica inquietant. La gala es va celebrar en un escenari majestuós, de tons blavosos i ple d’escales, en una sala elegant amb la platea amb cares més o menys conegudes que el realitzador s’encarregava d’ensenyar. Massa escenari per a tan poc ballarí. Un quadre de ball més aviat escàs i amb una coreografia que ens transportava als anys setanta. La gala la presentava una radiant Raffaella Carrà, que aquella mateixa setmana havia comunicat que es retirava professionalment. Té setanta-quatre anys. Tot just arrencar va sonar Rumore, rumore i la lletra de la cançó va facilitar la feina a la presentadora per inaugurar l’acte: “Esta canción mía se titula ‘Rumore’. En español se traduce como ‘ruido’. Y esto es lo que lleva haciendo Televisión Española durante estos sesenta años”. Sorprèn que es defineixi la cadena homenatjada com una tele que fa “soroll”, perquè el concepte més aviat s’associa a una certa nosa.
La gala va constar d’alguns instants de vergonya aliena, com l’esquetx de Josema Yuste i Pepe Viyuela imitant unes iaies troglodítiques que filosofaven sobre la tele. També va recuperar moments històrics de la cadena, ja fos a partir d’imatges d’arxiu o d’anècdotes gravades d’antics professionals que recordaven vivències i situacions còmiques. Una de les apostes més encertades des del punt de vista del plantejament va consistir a caracteritzar els presentadors d’informatius de la cadena igual que els presentadors de la primera època de TVE. Reproduïen el decorat i el tractament de la imatge de tal manera que semblava que retornéssim al passat però amb les cares més conegudes de l’actualitat. Malgrat això, van jugar poc la carta de la melancolia, que és la que, al capdavall, agrada i enganxa més l’audiència.
Tot plegat es va anar desenvolupant amb l’encarcarament propi de les gales que mantenen els patrons i protocols del segle passat. Aquest tipus de celebracions televisades han d’evolucionar. Són actes que antigament es van ajustar a les tecnologies i circumstàncies de l’època. Avui dia, les possibilitats de realització, el progrés en la manera de comunicar, les innovacions tecnològiques... permetrien un plantejament diferent que fugís de la inèrcia caduca.
La festa dels seixanta anys de TVE no va fer honor a l’edat que celebrava. Semblava més vella. Potser és un símptoma que mai s’ha cuidat com calia.
