Publicitat
Publicitat

La delicada resiliència catalana

Esteve Miralles (Masquefa, 1964) és un professor universitari i traductor teatral que aprofita una mena de crisi existencial per llançar-se a anotar en un dietari la recerca de l'ànima que sent que ha perdut. El resultat no suporta una lectura apressada ni pragmàtica perquè no dóna respostes, sinó que apunta idees i obre debats. És un tipus de llibre que no abunda en l'ecosistema literari català, i que fa més evident encara la salut terminal de les publicacions d'assaig i de filosofia: quants llibres hi ha disponibles de Hume o Damásio en català? Per citar només un parell de les lectures que acompanyen Miralles en la seva recerca, i que formen un dels nuclis del llibre, el més dur i filosòfic. L'altre gran nucli gira al voltant de la figura de David Vilaseca (1964-2010), un filòleg i escriptor gran amic de Miralles, la mort prematura del qual serveix de detonant de tota una sèrie de reflexions sobre l'amistat, la soledat i l'amor, així com sobre l'evolució de la cultura catalana en els darrers trenta anys, d'epicentre del país a objecte marginal i no identificat. Aquí el llibre batega.

Abans i després d'aquests dos nuclis es narren dos viatges, un per la Toscana i un altre fins a Croàcia, que estan una mica desaprofitats: l'un és massa llarg i prolix en detalls que no aporten tant com podrien i l'altre culmina en una escena que conté molt simbolisme i potència i que, en lloc d'esclatar i servir d'element catàrtic, passa com un sospir. I llavors hi ha els aforismes, el millor del llibre. N'hi ha de boníssims: ells tots sols servirien per fer-ne un altre llibre. Però també n'hi ha que, trets de context, podrien semblar textos d'autoajuda. És el risc d'adoptar una actitud de "resistència tendra" contra les agressions que patim en aquest segle XXI descarnat. N'espigolo conceptes: l'ànima no es pot construir, sinó que s'ha de cultivar, com el llenguatge, però es pot destruir, i aquest és l'autèntic objectiu del neoliberalisme desbocat i immoral. Retrobar l'ànima seria, entre altres coses, trobar el punt des d'on poder resistir l'embat. N'hi ha prou, però, només amb la resiliència?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT