Publicitat
Publicitat

La revolució democràtica

It escapes nobody that if the current political process ends up with the birth of a new state it will be, without a doubt, an unprecedented case

Si el procés polític que estem vivint acaba culminant en el naixement d’un nou estat es tractarà, sens dubte, d’un cas inèdit. Totalment singular. Serà la primera vegada a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial que es produeix un procés de secessió si tenim en compte que, des de la perspectiva estricta de la legalitat internacional, els nous estats independents de l’Europa Oriental van ser el producte de la dissolució dels seus respectius estats matriu, amb l’esfondrament dels règims comunistes. Podríem dir que l’estat originari es va desfer com un terròs de sucre, fins i tot en el cas de Txecoslovàquia, on la creació pactada de dos nous estats va suposar també dissoldre l’antiga república. No serà aquest el cas de l’estat espanyol, que, tot i l’alteració de territori i habitants (i el que se’n deriva), romandrà sense alterar ni jurídicament, ni substancialment, la seva naturalesa.

Aquest fet pot convertir el cas català en únic, però allò que el fa realment singular és que ho aconseguirà amb un estat en contra i per procediments estrictament democràtics. Aquesta és la veritable singularitat catalana. La reivindicació democràtica ha estat protagonista, des del primer dia, del que podríem anomenar el darrer capítol emancipador del poble català. Només cal recordar que el concepte més destacat en aquests darrers anys ha estat el del dret a decidir, que ha actuat com a veritable marc mental i polític.

Molts situen l’inici de la cronologia dels fets rellevants del procés en la gran manifestació de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional del juliol del 2010. Sens dubte, va suposar un veritable punt d’inflexió amb ingredients poderosos: la va encapçalar la societat civil, evidenciant el seu protagonisme; hi van participar tots els presidents vius de la Generalitat i el Parlament democràtics, cosa que va mostrar el vincle amb les institucions; les estelades ja van depassar en nombre les senyeres. Però el punt d’inici tant de la reivindicació (recordem-la: “Som una nació. Nosaltres decidim”) com del moviment social que la produeix cal situar-lo uns anys abans, concretament l’any 2006, amb el naixement de la Plataforma pel Dret de Decidir i les seves sorprenentment populoses primeres manifestacions. La Plataforma va suposar l’arrencada de la reivindicació en clau democràtica (que produirà més endavant les consultes no oficials per la independència) i un espai de complicitats que permetrà teixir la transversalitat política i social que tant ha costat en l’àmbit dels partits.

Dret a decidir. Aquest concepte no l’hem inventat els catalans. Es va utilitzar al Quebec, a Euskadi (inclòs en el Pla Ibarretxe) i també a Escòcia. Però en cap d’aquests llocs ha tingut el protagonisme i la gran recepció popular i política que, amb l’impuls inicial de la Plataforma, s’han donat a Catalunya, ni tampoc el desenvolupament teòric i acadèmic que ha permès anar-lo perfilant. Un dret a decidir entès com el dret dels membres d’una comunitat política a expressar i realitzar, mitjançant un procediment democràtic, la voluntat de redefinir el seu estatus polític i marc institucional fonamentals, incloent-hi la possibilitat de constituir-se en un nou estat independent. En definitiva, el perfeccionament del principi democràtic, fonament de les democràcies occidentals, per poder plantejar també dins del seu marc la possibilitat de crear nous estats.

¿Com, si no, podríem enfocar aquesta possibilitat en ple segle XXI? Els estats han estat sempre fruit de guerres, o de pactes dinàstics o entre potències; és a dir, no han tingut un origen democràtic. ¿Com haurien de crear-se avui? Ignorar aquesta pregunta i la necessitat d’una resposta coherent amb el principi democràtic és com afirmar que l’estat és un bé moral inqüestionable, o que la violència és l’única resposta a aquesta pregunta.

Aquestes no són dues vies que semblin defensables al segle XXI; però, alhora, possiblement, la majoria dels ciutadans occidentals no es plantegen aquesta pregunta. En aquest sentit, el perfeccionament del principi democràtic vindrà impulsat per aquells que, formant part d’una minoria territorial, veuen permanentment excloses les seves preferències de les decisions del govern de l’estat, quan l’aplicació de la regla de la majoria es converteix a la pràctica en un exercici de domini de la majoria.

Un cop més, el progrés polític no s’impulsarà des del poder (en aquest cas de l’estat), sinó des de posicions perifèriques o minoritàries. Les que volen transcendir les actuals democràcies per poder plantejar-ho tot democràticament, també la creació de nous estats. Aquesta reivindicació no és altra cosa que el perfeccionament del principi democràtic, en un nou capítol de la seva progressiva evolució. Des de Catalunya reivindiquem i exercim un dret a decidir que hauria de poder ser d’aplicació general al segle XXI. Per les raons esmentades, és en aquest racó de món on l’estem promovent i exercint, una veritable revolució democràtica que hauria de ser, al capdavall, un exemple per als defensors de la democràcia de tot el món.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF