Publicitat
Publicitat

De les 'policies' a la 'politics'

"Total, perquè manin els mateixos". Aquesta és una expressió que he sentit, en més d'una ocasió, provinent d'algú que s'autoqualifica d'esquerres, per no defensar la independència. En sentit oposat, també trobem independentistes per qui l'estat propi només pot ser interessant si serveix per desenvolupar un model ideològic, per exemple, la revolució socialista . En definitiva, si no manen els meus, doncs no val la pena. En ambdós casos es confon, interessadament o no, un estat amb una eina per a una ideologia concreta. O, el que és el mateix, el nivell de les polítiques públiques i el de les regles del joc per generar-les. (En anglès la distinció entre policies -les primeres- i politics -les segones- resulta força útil.) L'independentisme ben entès busca, simplement, un estat on valgui la pena viure-hi.

Una bona manera de plantejar-ho és agafant de la filosofia política la figura del vel de la ignorància : si no sabessis quin grup social serà el teu, ni tan sols quina serà la teva ideologia, en quin país preferiries néixer i viure?, quin et donaria més garanties de poder desenvolupar-te i desenvolupar les teves idees, siguin de dretes o d'esquerres? No només això: si no sabessis si formaràs part d'una majoria cultural i lingüística o d'una minoria, on preferiries haver nascut?

Amb aquest experiment mental un s'adona que el marc institucional, és a dir, el tipus d'estat, és un important condicionant per al desenvolupament d'un país i els seus ciutadans. Com deia Xavier Rubert de Ventós en una entrevista recent: no és el mateix ser ciutadà d'un estat on un és subjecte (de ple dret) que ser-ho d'un on s'és objecte (de deures sense contrapartides). De fet, el que és important d'entrada no és com serà el nou estat, sinó com no serà. Què exclourà o farà difícil. I amb quins nous instruments comptaran els ciutadans i els seus representants per encarar els reptes col·lectius. En una altra entrevista, Daniel Cohn-Bendit deia que l'endemà de la independència els catalans s'adonaran que tenen els mateixos problemes. Potser sí, però hauríem de disposar d'una nova caixa d'eines per resoldre'ls. L'independentisme s'ha de centrar a definir i contribuir a construir un estat en el qual, a l'hora de respondre a les preguntes del vel de la ignorància, sigui fàcil la coincidència de tothom, sigui quin sigui el seu posicionament en els eixos social i nacional/cultural.

No tot depèn de les institucions, naturalment, però ja fa temps que la ciència política ha demostrat la importància de les regles del joc en la determinació dels resultats possibles. No és el mateix haver nascut al nord de Califòrnia i ser ciutadà nord-americà que haver-ho fet al sud i ser mexicà, independentment del partit que governi a cada costat de la frontera. Les oportunitats polítiques i de tot ordre són radicalment diferents.

Per tot plegat, cal veure i tractar aquestes eleccions que vénen com a extraordinàries. Per primera vegada no hi haurà dos eixos polítics d'importància equivalent (eix social / eix nacional) en els quals situar els partits. El debat sobre l'estat propi supera tots els altres. Certament, els unionistes intentaran seguir amb la lògica habitual, autonòmica, dels eixos d'igual rang, i intentaran que es parli del dret a decidir o de l'estat propi al mateix nivell que es parla de les polítiques sanitàries, les educatives o agràries, entre d'altres. Posar la discussió sobre el pressupost actual i la seva gestió al mateix nivell que el debat sobre la creació d'un nou estat i el que aquest nou estat comporta és fals i interessat. Cal intentar evitar-ho.

Del costat sobiranista seria imperdonable també que s'utilitzés la retòrica nacional com a coartada per afavorir els interessos particulars actuals de certes elits econòmiques, socials i de partit. Igualment, seria imperdonable que s'utilitzés el discurs d'esquerres per acontentar una base electoral a costa d'afeblir les possibilitats d'entesa amb altres forces. O que es fes demagògia per no acceptar públicament que hi ha polítiques que, per molt desitjables que siguin, no es poden fer sense recursos.

El vot útil independentista dependrà força de qui garanteixi millor a l'electorat que les legítimes diferències ideològiques no serviran per afeblir les possibilitats d'èxit de la transició nacional i esdevenir una arma més dels opositors de l'estat propi. Habitualment les eleccions serveixen per escollir un govern; aquestes serviran per escollir un estat. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, hem de deixar les policies , momentàniament, en un segon pla. Ara toca la politics .

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF