Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

L'Església seguirà sent rica

"Com m'agradaria una Església pobra i per als pobres". La frase del papa Francesc, revolucionària, ens diu dues coses: ens mostra un lloable desig personal i, al mateix temps, denota un deix d'impotència. El nou cap catòlic no està gens segur d'aconseguir el que vol. Si tingués més confiança en la seva capacitat per canviar la institució en un sentit franciscà, hauria dit, més contundent: "L'Església ha de ser pobra i per als pobres". O encara més: "L'Església serà pobra i per als pobres". Fins i tot hauria pogut optar per un apunt de realisme autocrític: "L'Església, que és rica, a partir d'ara es posarà al servei dels pobres". Hauria estat una formulació més pragmàtica i, per tant, més creïble.

Però Francesc, no ho oblidem, és un home gran, amb forces limitades. I en deu ser conscient. En qualsevol altra institució ja faria temps que l'haurien jubilat. Els grans canvis, les grans reformes o revolucions rarament han estat liderats per persones d'edat avançada. Una cosa és ser un guia o referent espiritual, ideològic o polític, i una altra posar-se al capdavant d'un moviment, d'una gran empresa col·lectiva, d'una voluntat de canvi radical. Broggi o Hessel, per posar dos exemples recents, han encarnat el savi gran que ens il·luminava, que marcava un camí. Però no han liderat res, no han caminat al davant marcant el pas. Quan Gandhi va morir, tenia només dos anys més dels que té ara el papa Francesc. La seva lluita, el seu lideratge pacifista, va durar dècades.

Em temo que la conclusió és òbvia. El papa Francesc no se'n sortirà. El dia que ell ja no hi sigui, l'Església seguirà sent rica i els pobres seguiran sent pobres.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF