Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Joan Estelrich, el seductor seduït

Joan Estelrich (Felanitx, 1896 - París, 1958) va ser la mà dreta en afers culturals de Cambó, va ser l'home de la Bernat Metge. Però qui era en realitat aquell intel·lectual d'acció, quines idees i quin esperit movien l'inquiet diplomàtic de la cultura, ambiciós i charmant ? Els seus dietaris, apunts fragmentaris d'unes memòries que la mort prematura va frustrar, desvelen algunes claus vitals d'una personalitat atractiva, una figura clau de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX.

La part sens dubte més interessant del volum Dietaris (Quaderns Crema), del qual ha tingut cura Manuel Jorba, és l'obra incompleta El seductor seduït , inspirada en el Dietari d'un seductor , del filòsof Søren Kierkegaard, com el mateix Estelrich confessa. El text recrea la relació de l'autor mallorquí amb Elvira, filla del professor Joaquim Balcells, puntal de la Bernat Metge. És un desaforat amor de maduresa -ell té 53 anys-, un amor tan apassionat com intel·lectualitzat.

Fora d' El seductor seduït , Estelric reflexiona: "L'afer Elvira m'ha trobat quasi desarmat, sense grans forces espirituals, internes. Els sentits i aquesta tonta sentimentalitat heretada predominaven sobre la intel·ligència, l'esperit, la voluntat i el simple sentit de conservació". Vegem, doncs, com a desgrat seu l'intel·lectual es revela com un fantàstic sentimental tocat per la pèrdua de l'estimada. "Estranya, aquesta buidor... La gent em volta, i escolto, i discuteixo, i disserto, i ric, i aquesta buidor, aquest forat immens a dintre meu... M'escriuen, escric, penso, resolc, mano... i aquesta buidor... Em llevo, m'afaito, em banyo, prenc el sol, menjo, camino, dormo, somnio... dins aquesta buidor... El sol m'amanyaga, el vent em bressa, l'aire em besa, els estels em somriuen... i aquesta buidor... Ressonen en mi tots els càntics, dels arbres i dels ocells, dels orbs mendicants i dels infants a l'escola, els crits del carrer i les guitarres de la taverna... tot ressona en aquesta buidor. Un sol ésser se m'ha fos i tots els altres s'han fos amb ell; llàgrimes, ¿on sou? També les llàgrimes se n'anaren; mai no foren tan llunyanes de la font dels meus ulls". Aquí la prosa és poètica, en altres passatges agafa un caire psicològic, a voltes filosòfic: "La vida és absurda; però quelcom em mana, de dintre estant, que, per fer-la més suportable, m'he d'esmerçar a reduir-ne tant com pugui l'absurditat. D'aquí la moral". Estelrich: força natural, força literària. Com un Porcel abans de Porcel.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF