La Catalunya interior

L’admirat Xavier García Albiol, líder del PP català, ha explicat que ell i els seus sortiran al carrer aquest mes de maig per fer una campanya “per guanyar el partit emocional a l’independentisme”.

M’encanta. Com si visquéssim en una regió normal i plena de whisky com Escòcia i es fes una campanya, també normal, per votar sí o votar no. No m’ho perdré, perquè fins ara les úniques raons que m’han donat per no independitzar-me és “perquè no es pot”. De fet, en García Albiol ja ha dit “Som més i millors, perquè defensem la llibertat, la democràcia i, a més, som majoria”, frase que m’encanta, en la seva gongorina estructura, perquè apel·la a aquelles persones (fins avui silenciades) que consideren que són “més” i que, a part de considerar que són més, també consideren que són “majoria”. Que és com ser corredor i, a més a més, runner.

Però de totes les frases albiolesques, per a mi la més críptica és aquesta: “A la Catalunya interior és molt complicat per a un ciutadà anònim defensar la no independència i que vols sentir-te català i espanyol. Aquestes persones han de callar per no patir conseqüències socials. Són uns valents”.

Deixem de banda que seria més lògic defensar “que et sents” català i espanyol més que no pas defensar “que vols sentir-te’n”, perquè això pressuposa un futur estrany. Anem al concepte “Catalunya interior”. Què és la Catalunya interior? ¿És la Catalunya interior a la qual es refereixen els homes i dones del temps? ¿Si és així, està parlant, per exemple, de la Garrotxa, del Berguedà, potser de l’Anoia...? ¿Allà és on pateixen els unionistes (anònims)? ¿O vol dir totes les comarques catalanes excepte les que toquen al mar? Si hem de ser estrictes, sí. Això descarta, doncs, l’Alt i el Baix Empordà, la Selva, el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Tarragonès, el Baix Camp, el Baix Ebre i el Montsià. En aquestes no hi ha hagut conseqüències socials. A les altres, sí. Ai, sort que el que divideix els catalans és votar...