Publicitat
Publicitat

Un altre fiasco fiscal

Al llarg del segle XX, els Estats Units van construir el seu estat del benestar. A grans trets, es pot afirmar que va ser un gran èxit: va estendre les oportunitats i la seguretat a milions de ciutadans. Malauradament, a mesura que la població va anar envellint i els costos de la sanitat augmentant, va esdevenir inassequible.

El 1965, el deute públic, com a percentatge del PIB, s'acostava al 38%. Avui dia volta el 74%. D'aquí 10 anys, el deute podria aproximar-se a un desastrós 90% del PIB i a un catastròfic 247% del PIB en 30 anys, segons l'Oficina Pressupostària del Congrés i JPMorgan.

Es preveu que el 2025 les prestacions socials i els pagaments del deute acaparin tots els ingressos federals. Les obligacions amb la gent gran ja estan desplaçant els programes destinats als joves i als necessitats i comportaran una davallada descomunal del nivell de vida de les generacions futures. Segons el Fons Monetari Internacional, els Estats Units han d'incrementar un 35% tots els impostos i reduir un 35% totes les prestacions de manera immediata i permanent per poder fer front a les seves obligacions a llarg termini.

Així doncs, excepte alguns fanàtics negacionistes del deute, pràcticament tothom coincideix que cal fer alguna cosa realment substancial per conservar aquests programes. El problema és que els polítics mai no han estat capaços de trobar una manera de començar que fos políticament possible. Cada vegada que han intentat reduir el deute, han acabat endeutant-se més i empitjorant la situació.

Per aquest motiu, el Congrés i el president Obama van establir l' abisme fiscal , un escenari catastròfic artificial que els obligués a fer el que cal. Era evident que les negociacions per salvar l'abisme fiscal no es materialitzarien en les profundes reformes estructurals que caldran en últim terme, però podrien haver donat el tret de sortida del procés reformador.

Podrien haver mostrat al món que els dos partits són capaços de col·laborar per evitar el desenllaç fatal. Podrien haver culminat en un programa equilibrat que combinés retallades de la despesa i pujades d'impostos selectives. Podrien haver reduït la despesa del Medicare -el programa que ofereix cobertura sanitària als més grans de 65 anys- consagrada als rics per alliberar diners per a les famílies joves.

Tant Obama com John Boehner, president de la Cambra de Representants, tenien la voluntat honesta d'assolir aquestes metes. Tanmateix, l'acord és descoratjador. Sí, suposa una recaptació de 600.000 dòlars en 10 anys d'un segment diminut de la població (que cal comparar amb els 8 bilions de dòlars de nou deute que segurament s'acumularan en el mateix període). Però no equilibra els impostos i la reducció de la despesa. No inclou ni una sola decisió difícil. Fa molt poc per controlar el que es gasta. Deixa de banda totes les idees que s'han plantejat per reformar les prestacions socials i consolida uns tipus impositius baixos per a les famílies amb menys d'uns 450.000 dòlars d'ingressos. Si les pujades d'impostos no van més enllà d'aquest llindar, és senzillament impossible evitar el desastre.

Lluny d'establir les bases per a una cooperació futura, condemna el país a uns quants anys més de guerra de trinxeres sobre els pressupostos. Hi haurà disputes sobre la reducció dràstica de la despesa anomenada sequestration -un procés de retallada automàtica d'algunes partides dels pressupostos-, després sobre el sostre de deute, i així successivament.

La Casa Blanca preveu que es passi per diverses etapes que ens acostaran a la sostenibilitat fiscal. Tant de bo l'encertin. Però si el Congrés no ha estat capaç de prendre ni una sola decisió difícil en aquestes circumstàncies, serà capaç de seguir avançant? És més probable que se segueixi tensant la corda, que es repeteixin les poses i l'especulació, cosa que no només enverinaria les futures negociacions sobre els pressupostos, sinó també les perspectives d'una reforma de la política d'immigració, d'una reforma fiscal, del control de les armes i de molts altres projectes.

Qui és el culpable d'aquesta situació? De nou, no hem d'assenyalar Obama i Boehner. Cadascú a la seva manera, tant ells com altres congressistes estan mirant de trobar una fórmula políticament acceptable per abordar aquestes qüestions delicades. Han aconseguit el que les condicions permetien.

En últim terme hauríem de culpar els votants nord-americans. Una parella paga al Medicare 109.000 dòlars de mitjana i n'obté prestacions per valor de 343.000 dòlars, segons l'Urban Institute. Això equival a 234.000 dòlars rebuts de franc. Molts votants han decidit que ja els està bé gastar-se un dineral en ells mateixos i traspassar els costos als seus fills i als seus néts. Han decidit que ja els està bé demanar prestats 1 bilió de dòlars a l'any per a crèdits fiscals, pensions d'invalidesa, contractes de defensa, etc. S'han adonat que la lògica keynesiana que en un principi justifica aquests dèficits és l'excusa perfecta per viure del dèficit permanentment, i han deixat ben clar que acabaran amb qualsevol polític que intenti impedir-los aquest trasllat dels costos.

La majoria de congressistes estan responent a la voluntat popular amb gran eficiència. Són molts els demòcrates reaccionaris que rebutgen qualsevol mesura que afecti el Medicare o altres programes de prestacions. Són molts els republicans impotents que parlen de reduir el deute però alhora són incapaços d'arribar a un acord que equilibri les pujades d'impostos i la retallada de la despesa.

El que ha passat les últimes setmanes demostra que aquestes pressions polítiques aclaparen els pocs realistes que lluiten perquè hi hagi unes negociacions més ambicioses. Pel que fa al país, o bé no coneix o bé no li importa el pes que estem carregant a l'esquena dels nostres fills. Cap coalició de dirigents ha aconseguit plantar cara als votants per fer-los entendre que estan portant el país a la ruïna.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT