L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La presa de pèl'

Avui hi ha ha 4 notícies aparentment desconnectades entre si però que expliquen molt bé com els poders polítics, singularment l’espanyol, ens volen fer beure a galet.

La primera té com a protagonista Cristina Cifuentes, la presidenta de la Comunitat de Madrid. Ahir, la festa del 2 de Maig, es va permetre afirmar que “cal mantenir-se units davant els enemics comuns del segle XXI”, referint-se a l’independentisme, el nou terrorisme global i la corrupció.

De corrupció Cifuentes en sap molt, perquè el seu partit i ella n’estan rodejats: el seu antecessor és a la presó. El terrorisme global és un flagell, sí. Però posar en aquest sac de desgràcies l’independentisme democràtic és un abús interessat del llenguatge, una cortina de fum per tapar els seus problemes de corrupció, un embolicar-se amb la bandera espanyola i un insult als milions de catalans que volen votar. I dit el 2 de maig, el mateix dia que el 1808 va començar la guerra de la independència, és una petita ironia. Cifuentes, com tants altres polítics espanyols, viu en la incapacitat voluntària d’entendre els canvis polítics i socials.

La segona imatge ens porta al Parlament, on la presidenta Forcadell va rebre a l’abril un diputat britànic pertanyent al grup de discussió sobre Catalunya, creat al mes de març al Parlament britànic i format per diputats de diferents partits. Doncs bé, ahir aquest grup va enviar una carta a Rajoy per traslladar-li la seva "preocupació" pel que fa al procés contra Forcadell. Els parlamentaris alerten que portar-la als tribunals "simplement per permetre un debat" és una "clara violació del dret democràtic fonamental a la llibertat d'expressió". Per això exigeixen a Rajoy i al seu govern "que aturin la persecució".

El desembre passat, un grup de 15 diputats britànics de diferents partits van impulsar una moció a la Cambra dels Comuns per denunciar la possible inhabilitació de Forcadell "per haver permès un debat parlamentari". Una situació "lamentable" que podria establir "un precedent perillós", deia el text, que també es feia ressò de "la velocitat excepcional" amb què es va gestionar el cas.

És reconfortant comprovar com entre 15 diputats britànics de diferents partits els fets i les paraules no es poden pervertir amb la facilitat amb què ho va fer Cifuentes.

La tercera imatge és la del portaveu del govern basc, Iosu Erkoreka, anunciant que el pacte bilateral entre Euskadi i l’estat espanyol per liquidar la quota pels serveis que l’Estat presta a Euskadi està molt avançat, que això serien “15 anys de pau fiscal a Euskadi”, i tothom dona per fet que amb aquest acord és segur que el PNB votarà els pressupostos de Rajoy. El fet diferencial basc, oportunament recollit per la Constitució, permet un acord bilateral al qual Rajoy s’entrega necessitat de vots en una versió del peix al cove on el que demana peix és ell més que no pas el govern basc, que també ho fa. S’omplen la boca de la igualtat de tots els espanyols, amaguen que la voluntat política -o sigui, la necessitat política- és capaç d’emparar totes les asimetries que calgui. Es pot continuar reconeixent un dret històric basc i al mateix temps negar-se a reconèixer la realitat catalana del present, amb 400.000 suports al referèndum?

I la quarta fotografia és per a la reunió que van mantenir a Londres la delegació que hi va anar a defensar que Barcelona sigui la nova seu de l’Agència Europea del Medicament, ara que haurà de marxar de Londres a causa del Brexit. A la foto, una ministra del PP, catalana i unionista, un conseller independentista i republicà i un regidor socialista i federalista de l’Ajuntament de Barcelona. De nou, una foto de sentit comú, fruit de l’incentiu de tots per aconseguir un objectiu.

És fàcil distingir entre les 4 notícies aquella en què hi ha diàleg, voluntat política, interès per resoldre els conflictes per la via negociada, capacitat de sumar esforços i en què l’interès supera les resistències ideològiques. Quan es vol, es pot. Reclamant negociar i votar som al lloc correcte. La resta, el “no, això no es pot fer”, és una monumental presa de pèl.