Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Una Amèrica trista com un blues

Obama té a favor les enquestes i Romney l'entusiasme. Però ni l'avantatge estadístic del president és aclaparador ni l'emoció republicana és desbordant. L'únic que sobra és escepticisme. Ningú no espera alegries de Washington. Més aviat es pronostiquen desgràcies. Pels conservadors, si guanya Obama, Amèrica entrarà de ple en el segon quadrienni socialista. Pels demòcrates, si guanya Romney, la classe mitjana (o el que en quedi) ja es pot anar acomiadant d'aquest món. I, per tots, l'endemà de les eleccions començarà un nou i penós capítol de "vejam qui frena l'últim" davant el precipici del dèficit fiscal, un acord bipartidista que s'ha d'assolir abans de final d'any.

La Gran Recessió ha colpejat Amèrica fins a fer-la dubtar d'ella mateixa, a ella, per a qui al final de cada discurs el president demana a Déu la seva benedicció i de qui Romney en diu "la més gran esperança de la Terra". Amèrica ha començat a creure que el Somni Americà s'ha acabat perquè els fills ja no viuran millor que els pares, ni serà el país on si treballes te'n surts. Fins i tot en el meravellós supòsit que un nord-americà no hagi estat tocat per alguna de les plagues (atur, desnonament, pobresa, cobertura sanitària insuficient, matrícules universitàries per a milionaris) és segur que ha perdut poder adquisitiu i és probable que casa seva valgui menys diners avui que el dia que es va hipotecar.

En aquestes condicions, aquesta no podia ser sinó una campanya trista com un blues. L'emoció pel futur és absent perquè, de fet, ja és prou emoció poder afirmar que hi haurà futur.

Obama ha mantingut el mateix to realista del minut 1 de la seva presidència, aquell discurs sorprenentment sobri des del Capitoli, el dia de la presa de possessió, com si ja anticipés que cada dia s'hauria de llevar per evitar l'apocalipsi. No ha promès tancar cap Guantánamo, ni reduir el dèficit a la meitat. Només que contractarà milers de mestres. El Sí, podem d'avui és un Sí, podem continuar intentant-ho . Res més.

Romney somriu més, però amaga més, també. I se li nota. Promet que serà bipartidista, però no ha explicat mai en què està disposat a cedir. Promet impossibles, com la gasolina més barata. I que s'apujaran els sous, se suposa que gràcies a la confiança que insuflarà un president business friendly , com ell. I el primer dia ordenarà el rebuig de la reforma sanitària d'Obama i denunciarà la Xina per haver manipulat el valor de la seva divisa, com si Pequín no fos el seu banquer. Del segon dia no n'ha dit res. Romney es vesteix d'esperança, però els seus ulls diuen una altra cosa. El dia que la càmera el va enregistrar d'amagat, mentre afirmava que el 47% dels americans no són responsables de les seves vides perquè ho esperen tot dels pressupostos públics, li van gravar l'ànima.

La soledat de Romney

Però és veritat que Romney no ha tingut grans suports. A George Bush l'amaguen i Bush pare és massa gran per parlar en públic. L'estrella convidada dels seus mítings és el derrotat John McCain. I la cadira de Clint Eatswood. Colin Powell dóna suport a Obama, i l'alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, també. I el governador de Nova Jersey, Chris Christie, ha elogiat la gestió d'Obama davant el Sandy , sense que li importi gaire si això el perjudica per ser el candidat el 2016 si Romney perdés dimarts.

I, en canvi, Obama ha comptat amb el president Clinton, que tan bé el va retratar quan va dir allò de "tenim un president que sembla fred per fora però que crema per Amèrica per dins". Hi ha hagut molta literatura sobre la personalitat d'Obama, perquè no s'ha deixat veure gaire i ha impedit un nou Camelot al 1600 de l'avinguda Pennsilvània. Però ningú no podrà negar que, dins les simplificacions de la comunicació política, ha tractat els americans com a majors d'edat. Ara els ha d'acabar de donar feina, si és que ell no la perd dimarts.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF