Publicitat
Publicitat

ZONAD'INCERTESA

Uns dies al poble

HE ESTAT UNS DIES al poble.És d'adopció i l'havia idealitzat com només ho fan els urbanites. Fantasiejava amb la seva calma i cohesió. La calma, relativa. De nit, no pares de sentir lladrucs puntejats per algun quiquiriquic desorientat. I de dia, t'escomet un pregó que el sistema d'altaveus fa inintel·ligible.

Però el que més sobta (no arriba a 2.000 habitants) és l'intens trànsit pels carrers costeruts i tortuosos. Els monovolums hi passen justos mentre les velletes es fiquen en una entrada i jo, amb el cotxet de bessons, maldo inútilment per evaporar-me.

Fa 30 anys tot era molt diferent. A ningú li passava pel cap portar amb cotxe els nens a l'escola. Avui fins i tot l'agafen els jubilats per anar al bar, i a l'hivern cada matí hi ha un embús de totterrenys davant la llar d'infants de barracons prefabricats.

Fa 30 anys la desangelada plaça del Mercadal respirava vida, però el petit comerç hi ha anat morint a mesura que els clients, pel delit del consum, quedaven atrapats en la kafkiana teranyina d'un Carrefour amb un immens pàrquing.

Des del menjador de casa els meus sogres veig la muntanya esquitxada de taques blanques. Són xalets il·legals, alguns amb piscina i tot, que s'han anat aixecant en plena democràcia rient-se d'uns ajuntaments passius, impotents o còmplices.

Al poble no s'hi viu malament però s'hi podria viure infinitament millor si els habitants renunciessin a comoditats del jo per augmentar la qualitat de vida del nosaltres. Les cases a mig fer d'alguns solars, amb ferros rovellats sortint del formigó, són el vòmit d'un model econòmic que no li acaba de provar.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF