Publicitat
Publicitat

Espècie protegida

Un Onze de Setembre llibertari i estrany

Tot i el risc que corro d’augmentar la meva mala reputació, confesso que diumenge vaig seguir l’exemple de Brassens. El meu gest llibertari, però, es va acabar quan se’m va posar al davant un paquet de material escolar per endreçar i un munt de llibres per forrar. I quan ja tothom anava cap a dormir, jo vaig anar cap a Cornellà. L’esperit llibertari amb què vaig entrar a l’estadi es va anar transformant a mesura que veia i sentia coses estranyes.
Per començar, el gran Pep Poblet tocant amb la seva trompeta Els segadors. Els quatre ximples de sempre que xiulen, la gran majoria que els hi recrimina aplaudint. Quin cansament! Per un costat, m’agafa la vena llibertària i me’n tornaria al llit. Per l’altre, penso que està bé que l’Espanyol esvaeixi vells fantasmes. Però per l’altre també penso que tot és per demostrar el que per a nosaltres és obvi i que ells mai acceptaran.
Comença el partit i tornen les sensacions estranyes: sembla que sigui l’última jornada i ens hi juguem el descens. Màxima tensió producte d’un grup que no ens genera cap confiança. Miro a la porteria i penso en aquell porter de la meva joventut que no ho semblava. Meléndez, es deia, i en tretze anys de carrera no va arribar a jugar ni 20 partits. També recordo, però, que quan N’Kono ens va abandonar just abans d’una dramàtica promoció d’ascens va ser ell qui va parar el penal definitiu. En el cas de Cristian constato que estava equivocat: crida, mana, anima i, sobretot, salva gols.
També és estrany el joc del jove de 19 anys Thievy, que surt substituint el lesionat Albín (això de la lesió ja no és estrany). Tan bon punt em sembla un futur crac com el noto exageradament accelerat i despistat. Cap al final del partit, surten els dos últims fitxatges: Pandiani i Romaric. Fan tota la pinta d’anar a jugar un partit de solters contra casats. Però, estranyament, fan el seu paper i ajuden a guanyar el partit enmig d’una gran eufòria. Sense oblidar dues aportacions tan importants com estranyes: els dos gols de Sergio i l’errada de Gorka.
Arribo al metro, suat i content, i es tanca el cercle que explica el dia: em trobo un dels poetes catalans més lúcids que, a més, és llibertari i perico: Rafael Metlikovez.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT