Publicitat
Publicitat

Un partit sobrevalorat artificialment

Que no s'ofengui ningú: aquest era un partit sobrevalorat, inflat artificialment els dies previs. Guardiola, el més llest de tots, va tornar a fer ballar tothom al seu so la setmana passada i va aconseguir sobredimensionar el partit. Fins i tot va crear la il·lusió que aquest desplaçament era el més difícil que li quedava al Barça. Se'l va creure tothom, inclòs l'Espanyol, que ahir va mesurar molt malament les seves forces. No sé qui es va pensar que la fúria podria arribar a igualar el talent, però és evident que contra aquest Barça ja no queden antídots. No era un duel simètric, senzillament perquè la distància que hi ha avui entre els blaugranes i els blanc-i-blaus és insalvable, per molt que alguns hi volguessin posar emoció.

Des del partit apoteòsic contra el Madrid, és com si el Barça hagués apujat el llistó encara un altre nivell. Els partits s'han convertit en un entrenament a portes obertes en què la pilota pot arribar a ser passada vint, trenta, quaranta vegades, abans que la toqui un contrari. Amb Messi incorporat com a quart migcampista, el Barça va tornar a fer el rondo estratosfèric dels últims partits, que només s'interrompia per una falta o un gol. Al Barça ja no li cal sortir en tromba ni abraonar-se sobre l'equip rival. Simplement cal tocar i tocar, i esperar el moment precís de la picada mortal. Cada internada del genial Pedro era ahir un atac quirúrgic, la conseqüència científica d'una superioritat insultant al mig del camp.

El mèrit de l'Espanyol és que va tenir cinc minuts bons, plens de coratge, però ràpidament va transformar la seva pressió en una exhibició de mal humor. Es va consumir massa ràpid en la seva pròpia frustració. Es va creure que el seu paper era el de protestar cada decisió arbitral del navarrès Undiano Mallenco i l'únic que va aconseguir va ser empitjorar la seva agonia.

I com que no hi ha barrera que es resisteixi, com que no hi ha repte que aquest equip no superi, el Barça de Guardiola va saldar l'últim compte pendent que li quedava i va venjar finalment el gol de Tamudo en l'últim minut del derbi al Camp Nou d'aquell ja llunyà 8 de juny del 2007. En arribar al vestidor, uns quants jugadors devien pronunciar la paraula més esperada: Vendetta . Cau un altre mite. Ara, el següent.