Publicitat
Publicitat

PATRIMONI EN MANS PRIVADES

Una obra mestra del Gòtic catalogada com a bé d'interès nacional surt a subhasta

Es ven verge medieval

No tot l'art medieval català és en museus. Balcli's torna a posar a la venda la verge gòtica que la Generalitat no va comprar en la primera subhasta. És un dels béns d'interès nacional en mans privades.

Demà a la tarda, la casa de subhastes barcelonina Balcli's tornarà a posar a la venda, amb un preu de sortida de 120.000 euros, la Verge de Bellpuig de les Avellanes . Aquesta escultura de Bartomeu Robió, un dels mestres d'obres de la Seu Vella de Lleida, està considerada una de les obres mestres del Gòtic català i és un dels prop de cinquanta béns d'interès nacional datats entre els segles XIII i XV que estan ens mans privades. De totes les èpoques, la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat en té catalogats un total de 1200.

Aquesta marededéu no torna a sortir a la venda perquè no despertés l'interès de cap col·leccionista o museu quan la mateixa casa de subhastes la va posar a la venda la primera vegada el mes de maig passat. Aleshores, la Generalitat de Catalunya la va retirar de la subhasta adduint que els seus propietaris no els havien comunicat que la volien vendre, requisit indispensable que havien de complir. Amb tot, després no la va adquirir, d'acord amb el dret d'adquisició preferent de què l'administració pot gaudir en aquests casos. Els propietaris havien mostrat el seu descontentament davant l'actuació de la Generalitat, ja que l'administració sol adquirir les obres, després d'exercir el dret de tempteig i retracte, pel preu a què han estat rematades a subhasta.

Datada el 1993, la llei del patrimoni cultural català recull a l'article 40 que els propietaris d'un bé d'interès nacional n'han de comunicar l'existència al departament de Cultura, el qual ho ha de notificar a l'ajuntament corresponent. La conselleria pot requerir als propietaris "que facilitin les informacions necessàries sobre els béns i en permetin l'examen material". I pel que fa a la venda d'aquests béns, la llei indica que els propietaris han de notificar al departament de Cultura la seva intenció de transmetre els béns o els drets, i han d'indicar-ne el preu, les condicions i la identitat de l'adquirent.

Tot aquest tràfec farà créixer l'interès dels col·leccionistes per la peça? O ben al contrari, ara que ja és sabut que l'administració hi està interessada, els dissuadirà de licitar per l'obra? El fet que el Museu de Lleida, un dels centres d'art catalans que ha comprat en més subhastes en els últims anys, hagi mostrat el seu interès per aquesta peça probablement apartarà altres candidats.

Poca protecció patrimonial

La direcció general del Patrimoni Cultural no disposa de dades per calcular el percentatge d'obres patrimonials que es troben en mans privades -de quantes encara no tenim constància?- i tampoc estan inventariades les peces que estan en museus estrangers. El col·leccionisme està adquirint rellevància com una branca més del coneixement científic de les obres. En aquest sentit, Albert Velasco, especialista en pintura gòtica catalana i conservador del Museu de Lleida, afirma que els especialistes en art medieval "per força" acaben topant-se amb col·leccionistes quan ressegueixen la trajectòria de les obres.

Una de les principals causes que ha provocat la dispersió de béns patrimonials medievals ha estat el caràcter històricament poc proteccionista de les lleis de patrimoni, a la vegada que, com recorda Velasco, l'art medieval ha suscitat un gran interès entre els col·leccionistes privats. A això cal afegir-hi el fet que a Catalunya, des de finals del segle XIX, hi ha hagut una forta tradició col·leccionista.

Vendes legals de l'Església

Tot i que tradicionalment la possessió de béns patrimonials ha estat mal vista, Velasco assegura que la majoria de vendes d'obres d'art català medieval es van produir de manera legal a començaments del segle XX. Sovint, el rector d'una parròquia venia obres d'art amb l'autorització del bisbe o de les autoritats eclesiàstiques de Roma, per arreglar l'església que tenien al càrrec o per fer front a les penúries econòmiques. Velasco també assenyala que les peces venudes estaven en desús a les sagristies o a les golfes de les esglésies i, per tant, ja no se'n treia un rendiment litúrgic. Aquest és un matís significatiu. Si no fos així, estaríem parlant de "béns preciosos", un dels arguments, per exemple, que la part aragonesa addueix al seu favor en el conflicte per les obres d'art de la Franja.

En totes aquestes vendes que l'Església va fer moltes vegades a antiquaris, una de les condicions que els posaven era que els béns no sortissin del país, un pacte que no sempre es va complir. Un dels casos que Velasco està estudiant actualment és el de l'antiquari Josep Bardolet, que va treballar als anys 40 i 50 sobretot al bisbat d'Urgell. El 1947 va ser Bardolet qui va vendre, amb l'autorització del bisbe d'Urgell, les pintures murals de Santa Maria de Cap d'Aran, tal com la revista Públic va treure a la llum l'any 2000. Les pintures de l'absis són als Cloisters de Nova York i un sant Pau del conjunt forma part de la col·lecció particular d'Antoni Tàpies.

Atenent-se a la legislació d'aquell moment, Velasco posa en dubte la legalitat de l'arrencament dels frescos i la seva venda i, per posar en relleu el caràcter "truculent" de les circumstàncies, afirma que la venda es va fer sense deixar rastre.

Un mercat a l'alça

L'estudi de la vida atzarosa que moltes d'aquestes obres han tingut i, sobretot, el seguiment de les que surten periòdicament a subhasta tant a cases nacionals com internacionals comencen a aparèixer com a noves tasques per a molts professionals dels museus d'art. No sempre s'hi troben obres de primera línia, però sí peces que poden aportar coneixement si acaben al museu adequat.

Amb tot, a la vegada que ens planyem perquè no tenim a les sales dels nostres museus peces que són a Nova York, París o Venècia, per exemple, cal admetre que el mercat de l'art també ha estat un factor a tenir en compte en la difusió i el reconeixement de la rellevància de l'art català medieval a escala internacional. Així, Albert Velasco assenyala que no fa gaires dècades alguns antiquaris encara feien passar les menystingudes obres catalanes per franceses o italianes per poder fer més diners amb la venda.