Publicitat
Publicitat

La tradició sotmet el pensament, el tranquil·litza

El pensament

Em miro el pensament i el veig callat, assegut a terra, o a la taula de la cuina, escoltant el soroll que fa la nevera. El pensament contempla l'existència i té la certesa que no té gran cosa a fer, i ha d'acceptar que la vida vagi fent prou bé ella sola. El pensament passa d'una cosa a una altra, és un pensament ociós, que ha quedat sense problemes per resoldre. On és el perill? On és la por? Ara el pensament s'entreté en coses pràctiques. Revisa factures de mòbil o llegeix analistes polítics. O pensa en els girs que fa la vida, en els darrers, en els que poden estar esperant. Què s'hi pot fer? Quan acumules certa edat ja hi ha poca cosa a entendre. Cal ser sincer i saber esperar. El pensament es revela i diu que no, que hi ha en algun lloc greus interrogants, però no els veig enlloc. La vida està escrita i cada dia girem un full. Ens poden sorprendre els adjectius o sentir el vertigen del final d'un capítol. Però la vida és una història que ja he vist contar repetidament, i sé com acaba. I m'ha quedat clar que el pensament hi fa un paper discret.

És la modèstia del pensament una experiència medieval. M'agrada l'Edat Mitjana, m'agrada la sensació de misteri o foscor. I aquests dies, que són els de Setmana Santa, he evocat una escena medieval de la meva infància. M'he vist a mitjanit caminant pesarós pels carrers costeruts d'un poble petit, acompanyat de desconeguts, en una processó d'espelmes. Ja sentia llavors que aquella era una experiència densa, però no la devia desxifrar.

Ara, passats trenta anys, entenc que era una demostració d'humilitat, una manera antiga i col·lectiva d'apaivagar el pensament. La tradició sotmet el pensament. L'Edat Mitjana significa això: la certesa de la modèstia absoluta del pensament. I resulta que aquesta sensació és tranquil·litzadora.

Al meu pensament, doncs, li queda poca cosa més a fer a banda d'observar, recordar i anotar. El pensament esgotat, que en una altra època semblava que ho abraçava tot, ara s'abraça, fredolic, a si mateix. I deixa passar l'estona, i es fixa en l'estona, i escriu una estona. I escrivint això veig que encara queden unes línies per al final i torno al principi. Em miro el pensament i el veig callat, assegut a terra, o a la taula de la cuina. I és repetint-me les coses que tinc una subtil, juganera, feliç sensació de pensar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 03/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT